Quaderns de reflexió

Un bon glop fresc de cava

2012-01-15T23:59:00.012+01:00

Demà, quan tornaré al vespre de la feina, la feina quotidiana que sovint no ens deixa pensar en qüestions de pes del passat, quan m'asseuré a taula amb la dona, després d'haver dut el fill a dormir perquè somniï en móns sense bombes nuclears ni propaganda totalitària, obriré una ampolla de cava, aquella que no vaig poder obrir per Nadal a causa d'una llarga i dolorosa malaltia, un d'aquells refredats que et tiben tant els músculs del rostre que no pots ni somriure, una d'aquelles malalties que sembla que durin quaranta anys.
El cava serà català, de casa, tot i que també podria ser un bon txacolí basc, ben fresc i resolut, com un obrer sortint de l'església per anar a fer el vermut a la taberna, sense haver de patir per si li foten un tret entre cella i cella; i obriré l'ampolla amb alegria, amb el bon humor que manca als cabrons de la història, als monstres que han fet matar i que, per tant, s'han de netejar cada nit les mans ensangonades tot pregant a déus afins. Beuré, lentament, bridant d'esperit amb el company Jaime, a qui no conec, però amb qui comparteixo el dolor d'Ibèria, tan antic i tan reprimit, segle rere segle; i, sense rencor, abstret, pensaré en l'altre, el dallat sense ferida, i em diré ben fermament: "Que es podreixi!".

Foto: cyclonebill

La innocentada

2011-12-28T23:15:00.011+01:00

Encara que semblava que les innocentades anaven de capa caiguda, l'impressionant geni hispànic de la murrieria envers el proïsme assoleix la màxima clarividència en èpoques de crisi. Vegis, si no, tota la novel·la picaresca. I, igual que aquest gènere literari, la darrera gran baferada d'un 28 de desembre ens arriba de terres castellanes: la Casa Reial ha fet públics els seus comptes, amb comptagotes i en forma de conte de fades. "¿Esconde? ¡No! Que es rey". Amb comptagotes, perquè hem tardat dècades a tenir un mínim d'informació. ¿La forma de conte? Perquè ningú no s'empassa que un senyor que apareix a la llista Forbes de multimilionaris guanyi solament un sou que, malgrat sigui alt, ha de passar per un exigent filtre fiscal, i que no detalla res, sinó ens deixa amb el gust de generalitats etèries, com una descripció de la casa descoberta per Hansel i Gretel. Si això és un rendiment de comptes, anem llestos.
Justament avui, un 28 de desembre, ha estat el dia escollit per a la innocentada. Que en sou, d'innocents, joancarlistes hispànics! Mireu la diferència amb un altre fet de la Història recent. És un comentari recurrent en el món de la politologia i la història política espanyoles que la Constitució, malgrat haver pogut ser publicada oficialment al BOE el 28 de desembre de 1978, hi va sortir impresa finalment el 29 de desembre, per evitar que algú pensés que allò era una broma. Bé, potser sí que ho ha estat, una gran broma en què una persona que pregona als quatre vents que la justícia és igual per a tothom hi apareix promulgada com a figura inviolable en l'actual "Estat de dret". La conya és deliciosa, però la cosa consistia a treure's de sobre el cap de turc del basc potinejador que -en mala hora- es va presentar a casa seva a cercar infanta per a himeneu. Ara ja no els cal aparentar aquesta serietat primigènia, perquè ja han perdut força credibilitat en allò concernent al rigor que imposa una monarquia: Barbara Rey, Letizia Ortiz, Marichalar... Ara ja poden fer servir un 28 de desembre per enfotre-se'n sense manies de la població espanyola.
A la interessant biografia de Steve Jobs de Walter Isaacson, apareguda arran de la seva mort en aquest any que ens deixa, llegim una anècdota que protagonitzen el brillant emprenedor californià i un altre emprenedor, aquest nascut a Roma: "When the king [Joan Carles] asked [Ross] Perot whom he should meet, Perot immediately produced [Steve] Jobs. They were very soon engaged in what Perot later described as "electric conversation," with Jobs animatedly describing the next wave in computing. At the end the king scribbled a note and handed it to Jobs. "What happened?" Perot asked. Jobs answered, "I sold him a computer"". Corria l'any 1986. No cal dir com n'era de fàcil -i n'és ara encara- d'anar comprant coses pel món amb els diners dels altres.
Foto: Old Photographs Archive Spain

La República

2011-12-27T22:57:00.007+01:00

Tant si estem assistint a una campanya mediàtica i política per debilitar la monarquia, com si es tracta d'una sèrie de casualitats que han sorgit en aquests darrers anys per factors diversos (matrimoni morganàtic de l'hereu, acusacions greus de corrupció a membres de la família reial), la veritat evident és que la institució trontolla. Ja fa uns anys que el relaxament havia permès crítiques obertes de caràcter satíric, i també s'han anat escoltant en àmbits nous crítiques de fons, relacionades sobretot amb les activitats d'oci del monarca (en l'ampli sentit de la paraula) i les despeses econòmiques de la Casa Reial.
Que el moment culminant de la profunda crisi econòmica que vivim coincideixi amb la revelació i denúncia de l'entremat d'apropiacio indeguda de capitals en què participava el gendre del rei pot reforçar la idea que tot plegat no és pura casualitat. Justament, aquest moment, aquest hic et nunc, està precipitant un debat mediàtic sobre la conveniència o no de la monarquia. És obvi que a la dreta espanyolista i a un cert sector de l'esquerra jacobina anhelen un estat presidencialista, principalment per una qüestió de poder: sols pot ser president algú del sector espanyolista del PSOE o algú del PP. Com també és obvi que els sectors independentistes catalans, bascos i gallecs estarien encantats amb la caiguda de la monarquia borbònica, que consideren un símbol dels esforços de centralització i eliminació de la diferència no castellanòfona. Alhora, d'altres sectors, que van des de l'independentisme crític fins a l'autonomisme militant, passant pel federalisme de cor i cap, adverteixen que estem davant d'una campanya mediàtica que vol enfonsar la monarquia per entronitzar una república presidencialista recentralitzadora, que acabaria amb l'actual model d'atorgament de grans competències als governs autonòmics i de respecte per la llengua i la cultura pròpies.
En efecte. Segurament aquest és l'objectiu, i pot ben bé ser que aquest procés s'acabi produint: el joancarlisme es mostra cada cop més com el que és, o sigui, com un personalisme inflat pels temps de la Transició i per una societat que gaudia de la sensació d'avançar a nivell econòmic i social, "con prisa pero sin pausa". Com a tal, resulta un personalisme que no necessàriament ha de contagiar el successor, malgrat els intents desesperats per part del rei per donar suport a Felip davant de les inclemències.
I després, què? La realitat més crua. Serà quan el poble català s'haurà de mullar, decidint si vol formar part d'una República que conduiria a un model d'Estat a la francesa, o bé si prefereix un trencament amb aquesta deriva, un trencament a la recerca d'un model propi, en què hi hauria enfrontaments bruscos al si de la societat, i dubtes importants. Però sense discussió no hi ha raó, i sense l'acarament dels dubtes no hi ha maduresa política ni social. Aquesta seria la tercera Transició de l'Estat espanyol, probablement la definitiva.
Imatge: gaelx

Los Peces en el río

2011-10-27T19:11:00.003+02:00

Peces Barba no xoxeja quan afirma sorneguer que els seus estimadíssims portugesos haurien pogut ser millors companys de viatge que els desagraïts catalans. Bé, no xoxeja, però tampoc ironitza, com assenyalen alguns mitjans de comunicació. El seu és un exercici d'estil de caràcter eminentment cínic. Per cert, que la defició del DIEC del mot "cínic" resulta força antiquada. La RAE (ells sí que en saben, d'aquesta matèria) ens ofereix el luxe de l'encaix de Peces Barba en la seva síntesi lexicogràfica: "Desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables". El Pare de la Constitució, un pare fart de la criatura com tants d'altres compatriotes seus, sap que està mentint, i és a través d'aquesta mentida que es mostra absolutament desvergonyit, perquè fa mal a les desenes de generacions de catalans i catalanes que van creure en el projecte espanyol, que hi van deixar la vida (els soldats i guerrillers antinapoleònics, per exemple) o que s'hi van deixar la vida (els comerciants i empresaris que pagaven religiosament els grans impostos).
En efecte, Castella i companyia hagués pogut optar per salvaguardar el costat atlàntic, mantenint la unió dinàstica amb Portugal i consolidant el projecte americà. Això no és una exageració històrica, sinó que ho posa de manifest un reconegut espanyolista del món acadèmic com Peces Barba. El seu cinisme s'eleva quan percebem que ell és perfectament conscient del desenvolupament històric de Portugal. Agombolat per Gran Bretanya, aquest país ha romàs com un dels més pobres d'Europa en una carrera que s'assembla força a l'Espanya menys catalana: base econòmica agrícola fins ben entrat el segle XX, estructures socials molt rígides, religiositat i moral encarcarades, dictadura pseudofeixista i ultracatòlica durant la major part del s. XX, culte ideològic a l'espectacle popular de poca volada (els toros o les tres efes portugueses - futbol, fado, Fàtima), etc... Espanya hauria estat la germana gran perfecta de Portugal, però, ai las, va haver de capejar amb l'emprenedora, assenyada, pròspera i proeuropea Catalunya. Quin greu.
El més patètic i cínic de les imatges, tanmateix, són les rialles còmplices del seu company de taula i els aplaudiments dels oients quan surt de la sala la delegació catalana, esperonada per un burlesc Peces Barba que encara burxa i burxa, com Olivares, a qui sembla admirar. I és patètic i cínic perquè si algú hagués o volgués sortir de veritat d'Espanya, aquests confrares de burla de Peces Barba serien els primers que firmarien i participarien en l'acatament de l'article 8 de la Constitució: Ni aplaudiments ni riures, sinó tancs i fusells. La nadala espanyola "Los Peces en el río" ens ve com l'anell al dit per comentar una escena en què un dels Peces, el de la Barba, fa que tots els altres Peces se sentin en el seu element, que és l'aigua de la burla impúdica i desvergonyida que beuen i beuen cada dia.

Polònia vota contra la por

2011-10-25T20:24:00.002+02:00

Per primera vegada en la història de la Polònia postcomunista, un primer ministre, el liberal Donald Tusk de PO, ha guanyat uns comicis parlamentaris en dues legislatures consecutives. Alhora, SLD, la suposada esquerra socialdemòcrata, s’ha endut la pitjor carbassa electoral de la seva història. La lectura fàcil seria pensar que a Polònia no s’ha produït sinó un gir cap a la dreta. Tanmateix, com sovint passa, l’escenari és més complex. Una nova agrupació de caràcter personalista i que molts acusen de populista, el Moviment en Suport a Palikot (cognom del milionari líder del partit), ha sabut recollir les aspiracions d’una part de la societat polonesa, farta de les imposicions moralistes de l’actual status quo, configurat per l’Església i per una bona part de l’elit intel·lectual i política del país, de tarannà marcadament catòlic i tradicionalista. Per contra, Palikot i els seus exigeixen un nou estat que actuï i legisli com es fa als països de l’Europa occidental, sense el llast d’una cosmovisió rància de la realitat. I ha trobat el seu 10% de l’electorat, que ha decidit votar sense por a favor de la laïcitat i fer bandera desvergonyida de l’anticlericalisme, sovint invisible o denigrat en l’espai públic polonès. Per la seva banda, SLD es va centrar des del principi de la precampanya a mirar de treure rèdit de l’espantall de la crisi entre les classes més amenaçades, com són els pensionistes, els aturats i els més desvalguts. El seu era un discurs basat en la por a un futur incert, discurs que semblava tret dels arquetips del “comunisme sociològic” de l’antic bloc de l’Est. El partit que ara fa vuit anys governava el país ha arreplegat en aquestes eleccions menys d’un 10% dels vots, els últims refugiats en la desconfiança envers un jovent molt ben format i una majoria social plenament conscient que sense emprenedors no hi ha futur possible.
Aquells que van dipositar el vot per a PO, la majoria dels quals són votants de circumstàncies, van plantar cara a una altra por: les amenaces apocalíptiques, els pànics atàvics, els odis nacionalistes que difonen amb rictus impassible els polítics de la dreta conservadora ultracatòlica de PiS. Un sector majoritari de la població s’ha estimat més tancar la porta als nassos al seu líder, Jaroslaw Kaczynski, un dels coneguts germans bessons, que s’ha caracteritzat per enverinar contínuament l’ambient amb els veïns russos i alemanys. A més, PiS ha contribuït al desastre de la socialdemocràcia, ja que ha sabut fidelitzar un sector de la població rural que podria haver votat SLD per les seves promeses en política social. I és que el catolicisme i el nacionalisme que regnen al camp polonès fan que, ara, aquest sector prefereixi el discurs clarament populista de Kaczynski.
La por a no ser ben vistos, a ser estigmatitzats per l’Església –tant per la jerarquia com per creients practicants, és a dir, pels veïns que molts tenen en poblacions petites–, el temor que s’esvaeixi l’actitud paternalista de l’Estat –tan arrelat en la mentalitat de gent gran que va viure el règim dictatorial–, el pànic ancestral a tornar a ser envaïts per forces d’ocupació d’algun estat veí més poderós... Aquestes pors ja han estat superades per una àmplia majoria de votants, i, a poc a poc, a Polònia els temps estan canviant.

Víctimes amb botxins, víctimes sense botxins?

2011-10-23T13:31:00.008+02:00

ETA ja ha fet parada a l'estació final, amb un tren de pocs vagons i amb molta ferralla, massa ferralla. Ja era hora. Quan els mitjans es feien ressò de la notícia, el lehendakari basc també viatjava en un tren, en un tren al gran país federal on uns bascos il·lusionats havien fet acte de servei força anys abans, durant la Segona Guerra Mundial, emprant la seva llengua com un enigma indesxifrable per als responsables de la intel·ligència nazi (un bon oxímoron). Malgrat la il·lusió, el triomf definitiu de Franco els va convertir en persones doblement vençudes: vençudes pel feixisme i vençudes per la traïció de les potències occidentals. Ells són poc esmentats en la divulgació històrica espanyola que tracta aquell odiós conflicte bèl·lic. De fet, sempre que poden els creadors del discurs hegemònic espanyol eviten esmentar els idiomes basc, català o gallec com un tresor, com un valor o, si més no, com un fet positiu.
Igualment, quan es va portar a terme la Transició a l'Estat espanyol, en els grisos-marrons anys setanta, els vençuts no eren sinó noses per al gran pacte del silenci. Si l'oblit no és pot imposar perquè és un procés cognitiu individual, el silenci va ser el gran triomf dels victoriosos alçats contra la democràcia. Aquests mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat torturant milers de bascos en comissaries i casernes massa a prop del verd d'Euskal Herria per no sentir que el seu ostentós tricorni resultava una ridícula i lamentable icona d'anormalitat. Que aquells mateixos i els seus hereus, que eren molts i feien por, i feien fàstic, havien estat perseguint i humiliant qualsevol mostra de cultura pròpia d'allò que anomenaven "Vascongadas", amb un menyspreu farcit de capellans salivosos. Que no es pot oblidar.
Quan parlem de víctimes en l'atroç carrera sanguinària d'ETA en democràcia, mai, però mai, podem deixar de banda les víctimes d'un silenci antic i molt llarg, a les quals la Transició va negar el dret a jutjar en democràcia els seus botxins, els assassins, els torturadors, els feixistes, els monolingües de cuartelillo. Tot sentint commiseració per totes les víctimes, no podem oblidar les d'un bàndol que va ser saquejat de dignitat, i que encara espera justícia (tot i que segurament mai arribarà). Quants militars, guàrdia civils, policies nacionals o bòfies de la secreta han demanat mai perdó pels seus crims contra la humanitat?
No és pas qüestió de justificar la violència etarra ni alliberar-los del pes de les cadenes del judici moral, sinó establir una veritable justícia. El problema central és que a l'Estat espanyol això és impossible, perquè els botxins d'un dels bàndols van gaudir d'un bateig d'honorabilitat durant la Transició que resulta impensable, inassumible per als membres d'ETA en l'Espanya de la revenja i de l'ostentació d'un Triomf, d'una Victòria, curiosament la mateixa terminologia bèl·lica que es repudiava en el discurs pervers de la banda terrorista ETA. ETA, que en culpa pateixi, de la mateixa manera que els responsables dels crims impunes del franquisme.
Foto: Jlmaral

NO n'hi ha PROU

2011-05-02T20:48:00.004+02:00

La moderació no serveix de res davant els atacs d'arrel a la democràcia. Davant la sentència del Tribunal Suprem que ha injuriat la legalitat democràtica de la coalició Bildu, amb formacions com EA i centenars de persones que hi són darrere, no podem sinó posicionar-nos-hi en contra de la manera més radical i emfàtica possible. Si la Llei de Partits ja resulta força problemàtica, veure com les llistes de Bildu són anul·lades, mentre les Falanges i d'altre personal postfranquista es passegen pels col·legis electorals quixotescament, constitueix la vergonya d'un país incapaç de resoldre les seves paradoxes més indesitjables.
En el cas que el Tribunal Constitucional no esmeni aquesta sentència prèvia del Suprem, o que el PSC no entri en el ring de la veritable disputa racional amb l'antidemocràcia, aleshores alguns haurem de deixar les posicions que consideràvem clares i positives fins fa poc. Alguna cosa s'està coent a l'Estat, un canvi de paradigma, una veritable segona transició. Cal saber estar-hi, i, si cal, tallar amb aquells que suren al rumb del vent més fort, que a Castella sol ser centrípet i obstinat.

Els infumables capitans alatristes

2011-01-05T01:45:00.006+01:00

Uns quants capsigranys, entre ells algunes de les joies del postfranquisme hispànic i l'incombustible Pérez Reverte, han posat el crit al cel queixant-se de la llei del tabac que ha entrat en vigor enguany. Si els arguments fossin míniment racionals, cordials i educats, atents a les veritats dels sers humans, que som febles per natura, aleshores se'n podria parlar hores i hores. Tanmateix, pèrfids i sinistres papagais de la mentida, del furt ideològic, rapinyaires de la fam que passa la seva pròpia ment, els ja esmentats comparen aquesta nova normativa amb el nazisme. Si no fos que es tracta d'Espanya, la dels toros ensangonats a les places i la de les processons "religioses" a hòsties, de la ignorància orgullosa que vesteix i s'honora a la tele i a la premsa del cor, la de l'expresident que defensa beure begut i el desastre d'Iraq, podríem pensar que no, que és broma. Quina vergonya de país, on es permeten aquests pixums a la premsa i en gosen dir "llibertat". La llibertat ens la van prendre ells (la llibertat de la vida digna), en moltes i diverses èpoques de la història, durant les seves enyorades matances dels Tercios de Flandes i durant les seves enyorades matances de rojos. Que us fotin la burilla -la de la foto- pel cul, i si pot ser ben fondo.

Els amics americans

2010-12-26T13:32:00.004+01:00

Polònia ha fornit de població els Estats Units en diversos moments de la història: masses de proletariat i classe treballadora en èpoques dures de l’agricultura i la indústria europees, intel·lectuals i professionals liberals quan la persecució contra el pensament lliure assetjava la nació, o classes benestants fugides del terror roig. Els seus descendents, és a dir, persones que duen cognoms polonesos però que avui pertanyen plenament a famílies estadounidenques, encara són considerades “polonesos” i “poloneses”, en una adscripció ètnica difícilment justificable si tenim en compte els seus usos lingüístics, els seus hàbits culturals i les seves creences religioses. Sigui com sigui, Xicago apareix en bromes i acudits del país com la segona metròpoli amb més ciutadans polonesos del planeta, després de Varsòvia…
Per bé que aquests no han tingut l’ascedència política i econòmica que van saber projectar els italians o els irlandesos en les elits de la gran terra dels somnis, els lligams històrics de sang amb Amèrica van anar construint una bella història d’amor que no sabem ben bé si ha estat corresposta per la gran superpotència, donats els seus sovintejats coquetejos amb tants països del globus. Allò que sí que resulta constatable és l’apassionament dels polonesos envers els Estats Units, que la Guerra Freda i l’anticomunisme compartit han anat enfortint fins al dia d’avui. Una de les espines clavades al cor dels compatriotes de Chopin és l’obligació de visat per als ciutadans de Polònia a l’hora d’entrar en territori nordamericà. És una qüestió que no s’ha acabat de pair, una nosa que sempre interrompia fredament les expressions amoroses envers Estats Units proclamades per les persones públiques del país eslau. Tanmateix, la bomba ha arribat amb les revelacions filtrades per Wikileaks sobre els jocs bruts diplomàtics dels americans per aquests mons de Déu. Polònia es va despertar descobrint-se vilment utilitzada pels seus grans amics del Nou Món. Tota la lluita de resistència contra Rússia, tots els esforços per ser la gran muralla centreuropea de contenció de l’imperialisme agressiu postsoviètic, se n’han anat en orris quan han sabut que els americans no estaven per brocs i que posaven sempre els seus interessos geoestretègics per davant de qualsevol vel·leïtat ideològica per part dels polonesos. On queda l’amor, l’amistat, els valors compartits? On queda la reivindicació de la carnisseria de Katyn, ara que fins i tot les autoritats russes l’han reconeguda com a crims perpetrats per ordre directa d’Stalin? No hauria Polònia de mirar una mica més cap a Europa i deixar-se d’amors de llarga distància? L’amor és cec, però no pot viure de vendre cupons, sinó d’un treball constant per bastir estratègies sòlides amb mires al futur.

Quan la seducció venç la sedició

2010-12-04T00:09:00.006+01:00

L'exèrcit espanyol havia sortit del franquisme amb una imatge nefasta per a molts espanyols. Fins i tot podem dir que es va aprofitar per ridiculitzar-lo en molts àmbits mediàtics i culturals. Però alhora l'exèrcit va ser un element de pressió i de veritable temor durant aquells inicis de la Transició que culminarien amb l'entrada a la CEE. Disposava, doncs, d'una posició ambivalent que satisfeia plenament les dues o tres posicions confrontades a l'Estat espanyol. Els uns, els rogets progres i els perifèrics, s'ho agafaven principalment únicament per un costat, com si no existissin els senyors de verd amb tancs o conformant-los en l'imaginari com ninots de madelman amb trajos antiquats, amb l'objectiu (conscient o no) d'intentar exorcitzar la presència amenaçadora del soroll de sables, mentre que els altres en prenien el temor en sentit positiu, com una forma de respecte inexcusable davant l'autoritat militar, la salvaguarda de la unitat d'Espanya i d'uns valors casposos i carpetovetònics, a través d'uns símbols i emblemes que adoraven i adoren amb un fetitxisme preocupant. I a poc a poc, els plantejaments d'aquests darrers van anar avançant, mentre l'exèrcit prenia l'aire d'una institució pensada i aplicada per a la pau al món. Les missions humanitàries van erosionar aquelles posicions favorables a prendre's amb burla, desdeny o odi acèrrim els senyors de verd, que a més creixien en nombre de parelles de fet, unes parelles que duien faldilles verdes i feien més "plural" la professió militar a ulls del demòcrata panxacontent (i poc emprenyat) dels 90. Alhora, la professionalització va acabar de trencar importants tabús de l'esquerra, que es començava a trobar sense arguments davant del "fet militar" espanyol. D'aquí a una ministra de defensa catalana, jove i, per a més inri, embarassada, hi havia dues passes (amb sabata grossa i matussera). Alguns en diran, de tot plegat, "normalització". Però el canvi ha estat molt brusc si ho compten en anys, tenint al darrere tota una història prèvia absolutament distinta a l'estat de coses coetani.
Tots aquests comentaris vénen a tomb arran de la situació d'absoluta excepció que estem vivint des de fa poques hores a l'espai aeri espanyol. L'han ocupat els senyors de verd a instàncies decretals del govern, el govern de les sabates esmentades. La imatge de salvapàtries s'ha confirmat, ara per a tots: els viatgers i turistes de tota classe i condició (amb feina estable, clar), els empresaris itinerants, els acadèmics amb conferència prevista, els periodistes, els polítics inquiets, etc...Ells i elles seran salvats dels malparits de vaguistes descontrolats (mai millor dit). Prospera, doncs, un nou episodi d'aquesta bonica història d'amor entre el poble espanyol i el seu exèrcit, els senyors i senyores de verd que ara mateix dominen tot l'espai aeri estatal. Els enemics, els rebentafestes, que indubtablement, repeteixo, són uns malparits, poden ser acusats fàcilment de sedició, mentre que els militars poden ser fàcilment subjectes de seducció. Aquest merder ens porta a pensar una cosa ben simple: qui no s'ajusta a la Llei i la Constitució en aquestes terres és subjugat per la força militar (article 8) i forçat al retorn a les normes establertes per la majoria. Si una minoria (posem un 20% de PIB) afecta una majoria, enviaran els tancs on calgui: és la normalització de la força anteriorment temuda com a diabòlica, i que ara garanteix els drets bàsics, i tot a favor de "la majoria". Qui li havia de dir a Ortega que "la massa" els faria tant de servei!

Músiques generacionals?

2010-11-21T12:38:00.005+01:00

Amb la irrupció del consumisme occidental durant la postguerra, se succeeixen les etapes estilístiques de la música popular força més sovint que en el passat. Ja en tenim mostres significatives anteriors en els països més industrialitzats del subcontinent, però és amb els anomenats "pop" i "rock" que la dinàmica s'accelera. La varietat s'imposa, alhora que una sèrie de bandes o artistes concrets s'imposen com a suprageneracionals. Sigui com sigui, cadascun dels col·lectius adolescents evoca una sèrie de grups i cantants com a propis, per la seva vinculació a nivell d'edat o per la seva identificació amb un període de formació allunyat de les responsabilitats que apareixen en la maduresa. A uns quants ens va tocar l'onada inicial del rock català, que amorosir la sorra d'aquella platja semideserta en què vagàvem els adolescents catalanoparlants. Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n'Busto, etc... La veritat és que tots entroncaven força amb estils musicals prèviament consolidats i les lletres no s'escapaven gaire del gènere en què es movien. Tenien el seu punt d'originalitat, però hi mancava intel·ligència musical. Avui, quan mirem al voltant i escoltem els peces d'Antònia Font, Els Amics de les Arts o Mishima, per citar-ne només uns quants, podem arribar a sentir vergonya aliena de força receptes rockopoperes dels anys 90. Es tracta de bandes que treballen amb un do artístic cada cançó, en una conjunció de lletra i música increïbles. Són plenament exportables en els àmbits de la cançó popular de qualitat. En canvi, d'aquella època passada, en podríem esmentar quantitats immenses de fem sonor, potser en la proporció inversa respecte a l'actualitat. Sovint em dic, quan hi penso, volent fugir dels records d'adolescència: Jo sóc més d'eixe món. I espero que sigui per molts anys.

La Sagrada Vida

2010-11-06T09:24:00.006+01:00

La visita de Benet XVI a dues puntes nòrdiques de la Península Ibèrica - amb una visió religiosa certament dissonant - ha tret a la llum la dificultat de reflexió real sobre un fenomen que acull enrabiats detractors iconoclastes i fervorosos ramats d'encegats fidels. Un dels motius que han cridat al conflicte ha estat els costos reals (la mundanitat de l'input) i la seva relació amb els beneficis previstos (la metafísica de l'output). Una de les obsessions que en aquest sentit comporta més despeses i molèsties és la seguretat. Es veu que hi ha certa por a això de passar a l'altra banda, encara que un hagi estat papa i religiós durant una bona part de la vida. Es veu que el lliure albir constitueix el fonament d'una mobilització contundent per evitar que qualsevol magnicida de torn escapci la jerarquia catòlica. Alguns en podrien estar cofois, aquells que afavorien la primacia del lliure albir. Però pot continuar intrigant aquest temor a deixar els béns de la terra (sensacions, possessions, càrrecs, etc), sobretot a certes edats i quan a dalt t'espera en principi el millor dels paradisos. Pot arribar a fer por pensar que la ideologia pregonada no és ben bé pas un convenciment sinó llautó teològic, alhora que la idea de "missió personal" a la Terra acapari el sentit del papat. La bondat infinita es limita a l'ara i aquí. Carpe diem.

Tocar campanes

2010-11-02T08:16:00.007+01:00

Els forasters que arriben als pobles de la Catalunya rural comencen a trobar insuportables els tocs de campana, himnes a la quotidianitat que els perjudiquen el merescut descans del guerrer urbà. Així evoluciona el catolicisme al nostre país, com diuen clarament les enquestes. Ni tan sols l'esforç d'agenollar-se en un banc de fusta durant uns minutets ja no paga la pena, ni als que encara creuen "en alguna cosa". El cristianisme a casa nostra fa dècades que pateix una sagnia de fidels sobre la base d'un teisme/deisme cada vegada més difús.
Amb perplexitat es pot rebre un manifest de personalitats del país confessadament catòliques que volen donar suport a la visita de Benet XVI, alhora que reivindiquen la catalanitat de les terres que visitarà parcialment en el seu recorregut per la Península Ibèrica. "Perplexitat" és el mot adient, no pas per la sorpresa que encara hi hagi creients amb poder, sorgits d'una generació que ha tingut força temps per viure i experimentar, sinó per aquesta mateixa experiència, que a certes edats haurien de demostrar. Benet XVI és un papa aïllat, un papa de transició, tan vetust com l'aparell teològic que gasta. Un altre papa més dinàmic, més jove en la seva entrada per la porta gran del Vaticà, ja li va deixar taula i llit parats de tal manera que no hagués de decidir massa coses, que l'edat no perdona. Per molt que el discurs dels catòlics eminents insisteixi en la infal·libilitat papal i en el seny disposat de la mà de l'Esperit Sant, al Vaticà hi mana l'estructura vaticana, una densa xarxa de relacions polítiques i burocràtiques que està en mans de grups molt ben organitzats, preocupats molt i força a mantenir el control sobre els bisbats hispanoparlants. I són obstinadament anticatalans. Punt i final. Alguns, malgrat tot, continuen tocant campanes com escolanets de primària...

Les rebequeries del paràsit il·lustrat

2010-10-26T21:49:00.007+02:00

Sánchez Dragó resultava un personatge ben simpàtic durant l'adolescència que ens va tocar passar al grup que el llegíem amb secreta admiració, al·lucinant per aquelles historietes en què es prenia al·lucinògens exòtics i n'explicava les experiències sense tabús. Santa innocència la nostra. Desconeixíem aleshores que el seu ostentós anarquisme de saló no era sinó això, alhora que ignoràvem que degeneraria en una mena d'individualisme autocomplaent ple d'un antisocialisme antisolidari, antitot i antinosaltres. De fet, com la majoria d'anarquistes de saló que circulen, patges de la dreta que se'n serveix en una simbiosi repugnant, Dragó acaba responent a una sèrie de tòpics de paràsit social cregut i perillós, seductor amb glamur i seduït per "sa excrecència" del luxe i la bona vida. La cultura (o cultureta de saló) és la màscara de tot plegat. Combinat amb Dragó hi ha un altre personatge que ha seguit uns passos similars, però des de la terra catalana: l'eminent (en el sentit derivat d'"Eminem") Boadella.
Ara s'han llepat mútuament les respectives en un llibre de títol tan curt de gambals com la gent que els paga els banquets. I Dragó s'ha vist tan impune i elevat a la glòria intel·lectual en la creuada contra allò "políticament correcte" que ha tret la seva activitat i el seu gaudi pederàstics al Japó, en consonància amb un Polanski que les ha passat calentes darrerament amb el seu cas hollywoodià. Bé, Boadella i Dragó dialoguen per fer diners amb l'editorial més poderosa de l'Estat, fent veure que són trencadors, quan l'únic que se'ls va trencar va ser la bragueta: a un amb unes preadolescents orientals, i a l'altre per pixar-se en el món que el va intentar formar com a ciutadà crític. Les respectives s'entortolliguen.

El doblatge és estúpid

2010-10-10T00:25:00.009+02:00

Com a títol provocador sens dubte aquest remou consciències. A Catalunya hi ha massa gent acostumada al doblatge, hi ha massa gent amb poder que té amics actors de doblatge i hi ha massa vividors en el món del doblatge. Tot plegat és un problema endèmic que ha encès el debat en diverses ocasions, però les posicions del qual sembla que no s'han mogut ni un mil·límetre respecte de l'època de l'incipient TV3. M'ho ha tornat a recordar (malgrat que hi rumio sovint) l'estrena de la sèrie americana Fringe, que he estat seguint en llengua original per internet. Us asseguro que les emissions a TV3 es carreguen completament l'interès interpretatiu de -com a mínim- la meitat de personatges, especialment el cap de l'agent Dunham, el seu company Charlie i el científic Walter Bishop. Tot plegat, amb aquella emissió netíssima de la veu i aquell to d'Institut del Teatre que permanentment teatralitza les sèries estrangeres a TV3 i les converteix en passatges de veus noucentitzades. Fa pena, perquè impedeix sentir (i perdoneu que em posi romàntic) la vibració d'una frase important, la força d'un to, la bellesa d'un gir. Diuen, els impecables defensors de la barroeria, que l'escola de dobladors del nostre país excel·leix. Bé, doncs jo continuo veient llavis que se'n van quan la nostrada llengua ja s'ha apagat, i continuo sentint que s'escapcen els referents sonors d'una obra de la cultura mediàtica popular del segle XXI. La situació és ben absurda: continuem pagant molts milers d'euros per doblatges que impedeixen que la nostra població aprengui llengües! Som tan fotudament autodestructius?

Un filòsof sense llum

2009-02-25T20:29:00.001+01:00

En la iconografia del filòsof grec Diògenes, una de les imatges més recurrents i llegendàries el representa amb un llum a la recerca d’un home (possiblement no una dona, sexismes d’època), un home que havia de ser honest. Diògenes també és reconegut com el primer que va renunciar a la categoria de ciutadà per abraçar un títol més enllà de tribus, ètnies, pobles o nacions: ell es va nomenar “cosmopolita”. Aquest intent de situar-se fora de les categories d’un context sociopolític determinat era un acte de valentia apassionada, i realment feia de Diògenes un dels primers pensadors que a través del llenguatge i les actuacions manifestava un rebuig clar a matrius de pensament que, com s’ha estudiat prou bé des de Foucault, conformen paradigmes de poder de gran potència estructuradora.
Després de l’atac desesperat d’un ciutadà de la nació basca a un bar de l’esquerra abertzale en revenja per les destrosses d'ETA a la seva vivenda, el pseudofilòsof Fernando Savater ha declarat el següent: "Esto revela que hay gente que simplemente no dice 'me han roto la casa, qué le vamos a hacer', sino que demuestra su hartazgo. Esto revela una situación". Curiosament, aquesta argumentació és idèntica a la dels nacionalistes bascos que defensen la validesa de l’ús de la lluita armada: el fet que una part del món abertzale (encara que sigui mínima, anecdòtica quantitativament) opti per accions terroristes permet la visualització d’un problema molt més profund (la dominació estrangera del poble basc). És a dir, trobar cotxes cremats la matinada següent a una sessió de kale borroka revela “una situació”. Exactament. Per tot plegat, Savater no es planteja veritablement situar-se fora dels paradigmes del nacionalisme primari per esdevenir un cosmopolita, sinó que es troba empresonat pels seus propis fantasmes del nacionalisme espanyol. A Savater li sobren ulleres de colors, i li manca el llum de la recerca honesta.

Les autoritats

2009-01-12T22:31:00.000+01:00

El concepte d’autoritat està patint una reformulació que pot trascendir el marc natural de l’acadèmia per arribar a transformar la visió i l’actuació de la població al voltant de les idees de deure i de jerarquia. O la inversa, és clar. Ben poc ens fixem en la capacitat performativa d’aquests elements cognitius quan es troben en procés de modificació, quan val la pena arriscar-se a ficar-hi el nas per orientar-se sobre el camí que seguirà la cosa. L’autoritat es refermarà, però esdevenint quelcom que mai no va ser i ocupant un (in)determinat rang social en relació amb la liquiditat en què sembla que surem tots plegats. En tot cas, necessitem que l’autoritat se situï de tal manera que alguna de les seves virtuts passades ens faci el favor de trencar amb l’espiral de desconcert que anul·la a tants com a individus en societat.

Les vaques sagrades de la Realpolitik

2009-01-09T02:59:00.003+01:00

Experts en seguretat de diversos ambits han assenyalat que l’estat d’Israel va finançar l’organització Hamàs (abans que aquesta es dediqués obertament al terrorisme) per tal de debilitar la potència unitària del moviment laic liderat per Arafat. Encegada davant la naturalesa fonamentalista dels militants d’aquesta organització, Israel haria creat el seu propi monstre. L’analogia amb la política d’ingerència internacional dels Estats Units al món àrab resulta més que evident: L’Afganistan i l’Iraq van ser els bressols de posteriors criminals alcorànics, amamantats pels enormes pits venosos de la pàtria de la Monroe. Així, doncs, sembla que la Yihad ha comptat des de fa dècades amb el generós finançament dels seus principals enemics. La conclusió cau pel seu propi pes: Els responsables de les polítiques d’intel·ligència d’Estats Units i d’Israel s’han caracteritzat per la seva manca d’intel·ligència, a no ser que seguissin uns dictats divins que a la resta dels humans ens són inescrutables. Les branques voyeuristes d’aquestes polítiques, la CIA i el Mossad, ja fa anys que van perdrer les aurèoles d’immaculada eficàcia. I tot plegat demostra que la Realpolitik que ignora o subestima el component psicològic de l’odi i el fonamentalisme religiós (un matrimoni ben avingut) condueix al desastre. Al mateix temps, és curiós que sigui en aquests mateixos estats (EEUU i Israel) on es promogui des de diversos canals públics el fonamentalisme religiós oposat, respectivament el creacionisme i les seves barbaritats, i les escoles talmúdiques, (yeshivot) en què la canalla es forma tot pendulant davant de pàgines plenes de mites incombustibles. L’odi genera odi, un odi que lliga tant que fins i tot lliga contraris, i és que la religió genera religió.

Cap al Mar Mort

2009-01-06T22:45:00.003+01:00

Avui, els Reis Mags han dut un paquet bomba a terres palestines. Més de dos milers d'anys després de la seva primera arribada, sembla que cada cop n'estan més farts dels éssers humans que habiten les antigues terres d’aquell anunciat Messies que ells van anar a adorar. En lloc de presents en substàncies perfumades, ara sols duen un material incert que serveix per avivar terroríficament les flames de l'odi. I tot, tot, tot, prové del fonamentalisme religiós, tant jueu com àrab o cristià: Les terres, les ciutats, tot fa pudor de text sagrat que cap dels macabres actors del conflicte està disposat a cremar en nom de la bondat humana.
A Barcelona i d’altres ciutats occidentals alguns autobusos duran publicitat sobre la bellesa d’una vida sense un Déu que dicti inferns per als membres d’altres creences o massacres dels rivals. Que collonudament sa és poder dir en poques paraules tota la veritat de l’humanisme obert, tolerant, dignificador i democràtic! Caldria llogar-ne uns quants per enviar tots aquests fanàtics de la religió al Mar Mort, un lloc ben a la vora, i mostrar-los que la seva estratègia existencial sols porta a això: Un mar mort sense vida.

Les invasions ininterrumpudes

2009-01-03T21:51:00.000+01:00

La invasió constitueix una violació de l’espai simbòlic que ens és més valuós: La casa, la llar, la cambra. En els jocs d’infants sempre hi ha un lloc inviolable, que s’anomena precisament “casa”, tal vegada en evocació subtil del ventre matern que en contínua presència envolta els nostres cossos imaginaris. A la sèrie V, els invasors menjaven ratolins. En la realitat, els envaïts són els que mengen ratolins, rates, i qualsevol cosa per sobreviure en un indret que els ha deixat de pertànyer. Tornant al principi, tractar una invasió com una agressió a la individualitat pot sonar estrany a qui concebi els espais com dividits en comunitats. Inventar comunitats és un costum còmode i secular, que pot resultar perillós o feliç, en funció de les circumstàncies i les voluntats.
A Palestina la comunitat és mentida (seria bellament mentida si fossin rics com els suïssos), encara que tots (i ells mateixos) ens ho creguem: Uns fan d’exèrcit i ataquen un altre territori que es fa dir Israel; uns d’altres en pateixen les consequències, mentre intenten viure una normalitat impossible. Fer dicotomies és simplista, però aquí ajuda a captar el fet que la invasió s’ha fet també envers individus que no tenen cap mena de responsabilitat legalment atribuïble davant del llançament de cohets a l’altra banda de la línia imaginària que separa de la misèria palestina els hospitals i grans centres comercials israelians. Algú s’imagina Nàpols bombardejada per les forces armades sota el control de Berlusconi, amb la intenció d’esborrar del mapa la màfia? Totes les comparaciones són odioses, i la mort mata, i aquell qui troba una metralladora després que un obús hagi destrossat el cos de la seva germana segur que voldrà entrar a la màfia: A l’Antic Testament, que en bona part uneix els semites monoteistes, un dels temes més recurrent és la venjança, la Llei del Talió, les invasions ininterrumpudes.

Perquè els imaginaris no ho siguin tant

2009-01-02T00:45:00.000+01:00

No seria convenient començar a pensar que les nacions són una comunitat amb certa cohesió territorial que comparteix un imaginari col·lectiu? Es tracta d’una visió culturalista, d’un nacionalisme cultural simplificador? O pel contrari resulta ja una necessitat per tal d’esquivar la tradicional solució basada en meres fronteres polítiques, i al mateix temps no caure en abstraccions teòriques que no tenen reflex real al món? Evidentment, aquí entraria la possibilitat de integrar en la idea dels imaginaris el plantejament dels cercles concèntrics, ja que un imaginari podria contenir-ne un altre, sense haver de tenir-hi en comú més que un conjunt limitat de continguts (per dir-ho d’alguna manera). Caldria començar a treballar en definicions i avaluacions de l’imaginari i dels imaginaris? O estaríem despolititzant greument la mateixa idea de nació? Massa preguntes de fons, ara que tothom sembla que sols té cap per la pela del finançament…

"Aquí hablamos polaco"

2008-06-24T22:06:00.003+02:00

Amb l’aparició d’una plataforma secessionista que s’anomena “No hablamos catalán”, una mostra de debilitat mental embastardida de politiqueig castizo, el diari Avui torna a posar en primera plana un grup d’ànimes en pena que viuen precisament de l’odi, i de l’odi s’alimenten. El diari, doncs, no fa sinó portar amb safata l’aliment de la bèstia. En aquests casos, l’Avui es retroba amb els seus orígens, de defensor de causes minoritàries, com quan ERC era un partit de tres visionaris (el quart era a l’MDT) i li plagués rebolcar-se en el fang d’aspectes tan minoritaris, sectaris i secundaris de la societat que la majoria els desconeix (i ja està bé així, en casos com els de “No hablamos catalán”). L’Avui és un diari nostàlgic. I així es manifesta quan critica fins als límits de la follia el govern d’esquerres actual de Catalunya, i s’emmiralla en CiU, la defensora plena de la catalanitat: S’han cregut el conte del Pujol, després d’anys de veure-li la cua al llop. Vaja.
Pel que fa als secessionistes amb pinta de capelleta opusdeista i postfranquuista, val la pena comentar que continua sent una vergonya que cap organisme seriós de les Espanyes, d’aquells que netegen, fixen i fan lluir, o d’aquells en què seuen culs acadèmics, tregui un titular a la premsa que digui: Sou una colla de terroristes intel·lectuals, ja que el català és una llengua que es parla en tots aquests territoris on residiu amb les seves belles, riques i entranyables parles. Per cert, comencem a percebre que la parla catalana més entranyable és el barceloní, el de la Rodoreda o Pujol, una parla que es deixa sentir solament en boca de senyors i senyores de la mateixa edat que el Molt Honorable esmentat.
Ah! I per si a algun llestet li passa pel cap que la crítica al periodisme de l’Avui té alguna cosa a veure amb les rialles d’alguns diputats al Parlament davant el to provocador de Josep Rull, vol dir que alguna cosa no li rutlla al test: L’Avui, per diversos motius, no és un diari potent en l’àmbit nacional.

Un pessic gros de mesquinesa

2008-05-29T21:36:00.001+02:00

Preneu un país petit, amb notori complex d’inferioritat. Deixeu-lo macerar en sopa dictatorial i de transició rebaixada. Trieu un bon miracle, com el fet de disposar d’un cuiner ben fresc i revolucionari, d’aquells que arriba a les primeres planes de la gastronomia internacional. Poseu-ho tot en una cassola i doneu-li un cop de foc de joia col·lectiva, com les que trobem en certa gent que sap de la gran cuina. Per un altre costat, preneu un bon tros de bèstia, millor si és un porc gras i ben criat, amb veu xisclaire i ganes de guerra. Si li surt l’enveja per les orelles, millor encara. Macereu-lo en idees ràncies, amb tuf de reclosit, com de rebost d’una família poc neta. Poseu l’olla al foc amb un oli tan verge que sembli innocentment angèlic, i llenceu-hi amb elegància el tros de bèstia. Afegiu-hi uns talls suculents i llefiscosos de titulars mediàtics, si és possible els distribuïts pels hereus d’alguna genteta de casa bona de la nostra capital. Deixeu que prengui un to marronós, quasi negre, de vianda emmerdada o endolada. Poseu-hi el suc de la primera cassola, i uns grans d’all en forma de comentaris de cuiners responsables i seriosos. Que us aprofiti. Si no rebenteu és que teniu una paciència infinita envers els sabotejadors dels nostres gustos, de la nostra presència, de la nostra qualitat...

In vino statistica

2008-05-19T23:46:00.000+02:00

Un estudi encarregat per l’Incavi, l’Institut Català de la Vinya i el Vi, ha posat sobre la taula alguna de les dades que alguns sospitàvem sobre el món i la cultura del vi a Catalunya. I alguna de les paradoxes del nostre país: “Els catalans valoren els vins de Catalunya però els consumeixen poc”. Bona forma de valorar quelcom si no es consumeix! I no es consumeix perquè la tendència és comprar vins de procedència forània. Però… ¿Què ha de fer sinó un consumidor que als supermercats catalans troba vins de la Rioja, les Castelles o Andalusia en una posició de privilegi (també quant al preu) sobre els magres vins penedesencs del prestatge, en què rarament treu el nas alguna ampolla de les DO Priorat, Montsant o Catalunya? ¿Sabeu que la quota d’espai dels vins catalans als nostres super- i hipermercats és d’un desolador 25%? Simplement, vomitiu. ¿Quantes vegades podem canviar de restaurant perquè sols hi hagi riojas? ¿Com pot ser que en terra privilegiada de vins com és Catalunya el 43% del vi consumit en hosteleria sigui de la Rioja? ¿El panorama de l’oferta marca la demanda? ¿És tan vergonyosa la nostra submissió vinícola a mercats forans que fa que costi parlar-ne sense menysprear implícitament o explícita la societat catalana?
La configuració del mercat de vins en l’imaginari col·lectiu català no valora en realitat els vins propis, sinó la Rioja, els Ribera, els blancs gallecs, els generosos andalusos, i, en un nivell més abstracte, el francesos de Burdeus i Borgonya. Es tracta probablement d’un esquema mental producte del franquisme i de la seva regionalització propagandística de les (suposades) virtuts del productes de la terra, que encara impera en les consciències de molts. Tanmateix, a les altres zones productores de vi de l’Estat espanyol tenen les coses més clares: Busqueu un priorat o un montsant a restaurants de Valladolid o Salamanca, que és el territori dels ribera de duero… Quan s’arriba a l’aeroport de Valladolid, de seguida es troba un quiosquet de souvenirs. Tots els vins són Ribera de Duero. Qui pogués somniar una situació semblant als aeroports de Reus, Girona i Barcelona! (Cal dir que en aquest darrer la botiga Cal Pere fa una tasca prou digna de valorització dels nostres vins, tot i que s’hi poden trobar productes d’arreu de l’Estat espanyol i alguna ampolla francesa. No és el cas d’altres establiements d’aquest nostre aeroport, on resulta complicat trobar-hi vins dels Països Catalans).
A diferència de la valoració que se’n fa oficialment, em sembla força preocupany que solament un 66% dels consumidors de vi (repeteixo: consumidors de vi) esmenti espontàniament la DO Priorat. Una marca que ha conseguit refundar l’economia de tota una comarca, que produeix vins d’una qualitat extraordinària i que tants experts internacionals ha posat pels núvols, un lloc que hauria de ser mític (no tant pel tast directe, sinó en l’imaginari col·lectiu), resulta que és esmentat per un terç d’aquelles persones que beuen habitualment vi. ¿I què beuen? La “cocacola” del vi hispànic. Si a Califòrnia aquesta “cocacola del vi” són els productes de la varietat zinfandel, a ca nostra són els riojes de categoria mitjana-baixa: Un líquid impersonal, agradable, que es pot barrejar amb cola o gasosa sense cap conflicte de consciència. I aquest és un dels greus problemes presents en la qüestió de l’imaginari plantejada abans: L’easy-drinking es troba vinculat estretament als riojes, una mica (com denoten les enquestes) als penedès. Com que la població del nostre país té una educació en vins més que mínima (malgrat els cursos de tast, els programes a la tele, les fires de vi, etc), la tradició fàcil dels sabors coneguts i lleugerets es manté. Per a un català massa plaer pot ser un orgasme salvatge incapaç de controlar, i per això els evita… Qui sap.
L’INCAVI s’ha proposat portar a terme polítiques de promoció del vi català. Ja era hora. ¿No era aquesta una de les seves principals funcions fins ara? La idea principal es diu “Debatdevi” i consisteix en un debat entre tots per trobar fórmules de millora d’aquest desastre. És a dir, estan desesperats. es troben amb el mateix problema que els gestors de les grans transicions polítiques: Com transformar la mentalitat de la població de manera ràpida, sòlida i efectiva?

El tamany del català

2008-05-03T09:30:00.001+02:00

Després d’un llarg silenci, època de mudances i desgel, aquest blog tornarà a florir, us ho ben prometo. Per alguna cosa ja ha arribat la primavera. Passant del preàmbul al tema d’aquest escrit, el títol n’és una explicitació eloqüent. Per tal de desenvolupar-lo, cal retrocedir uns quants anys, que semblen haver desaparegut de la memòria de molts: En un país desorientat i enfervorit d’institucionalisme, va existir un príncep lleig, un ànec polític que es va anomenar Crida a la Solidaritat, conegut popularment com “la Crida”. Alguns diran que més endavant l’aneguet va esdenir un altiu cigne que arribà a plantar vuit cries enmig dels lleons de la Moncloa. En tot cas, no és aquest el tema que voldria plantejar.
En aquells anys en què la Transició es tancava en fals i la Generalitat creixia de debò, els diversos col·lectius catalanistes que com la Crida maldaven per una normalització completa de la llengua a Catalunya (i, amb més dificultats de penetració social, també al País Valencià i les Illes Balears) s’emmirallaven en d’altres territoris. En l’àmbit educatiu, la institució va adoptar el model d’immersió lingüística aplicat al Quebec, per exemple. Ara bé, si ens referim en abstracte al discurs medul·lar dels defensors de la llengua, podríem dir que els punts de referència externs eren un conjunt de llengües europees (per alguna cosa els catalans som bressol de civilització) clarament minoritàries, deballestades per la història: El bretó, el gaèl·lic, el sard, etc. Si bé aquest grup solia incloure llengües amb una millor salut sociolingüística (llegim-hi política), com el basc, la veritat és que el concepte clau de la identificació era la minoritat davant d’altres sistemes lingüístics més potents, en general sense un marc estatal o paraestatal de sosteniment.
Les motivacions d’aquesta identificació responien a diversos factors, lògics des d’una determinada perspectiva: La voluntat de proclamar una solidaritat amb d’altres nacions sense estat (alguns més suposades que argumentables) d’un àmbit proper i posseïdores (en general) d’una llengua pròpia desprotegida. Això afirmava el caràcter nacional del poble català i l’integrava en un espai diacrònic de soferta repressió cultural. La reproducció d’aquest discurs es va objectivar de forma gràfica en mapes (amb colorets i banderetes), per escrit en pamflets i panegírics, i oralment en discursos d’agermanament. Els efectes del discurs, tanmateix, foren d’allò més perversos: A més de permetre la identificació entre el nacionalisme català de base cultural (i no em refereixo, és clar, al regionalisme autonomista del partit aleshores governant) i un cert utopisme intempestiu, s’acostava perillosament la llengua catalana a un fals nivell de llengua minoritària en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans que l’emprava o que hi convivia. La gent a qui arribaven els titulars d’aquest discurs solidari es va acabar convencent de quelcom que ja sospitavn des dels seus primers passos a l’escola franquista: El català és una llengua secundària, insuficient per a la modernitat. Els efectes perversos de tot plegat encara duren, tot i que cal advertir que d’altres factors importantíssims van reforçar les impressions ciutadanes sobre la qüestió.
Repecte al missatge identitari propi d’aquell època del catalanisme cultural, s’obviaven dues grans realitats: El català gaudia (i gaudeix) d’un grau de competència entre la població que el situa dins d’un altre grup de llengües que no apareixen amb banderetes als mapes esmentats (el danès, el grec, el txec, etc.) i compartia amb aquestes unes estructures institucionals, de caràcter paraestatal en el cas del Principat (els altres territoris del domini, clar, la situació és dispar). Tot i que és cert que en el cas català hi mostrava reticències i resitències diverses l’estructura plenament estatal espanyola, la situació global l’agermanava efectivament amb els països del bloc de llengües mitjanes.
Aleshores, es va valoritzar la idea de minorització, emparentada però diferent del concepte de minoritat lingüística. Amb els anys, l’elaboració d’un text legal constitutiu per a la Unió Europea i el seu l’eixamplament van posar sobre la taula la necessitat de passar el català al grup mitjà, el grup que toca i que ens facilita una argumentació raonada i convincent per a l’oficialitat futura de la nostra llengua a la UE (encara que el problema és la voluntat política dels grans partits espanyols). Malauradament, en la majoria d’ocasions això s’ha fet pel boc gros, i s’han tergiversat les xifres donades, a través de la confusió entre el nombre d’habitants i el nombre d’habitants competents (que sol coincidir en territoris amb una estructura estatal plena, com Txèquia, però no a casa nostra): Que si som la setena, o la vuitena, o la novena llengua europea… Estem una mica més enllà de la desena, de moment. Així, amb el gràcil gest de qui gira un timó 180 graus, ara pretenem fer creure a la gent que som els reis del mambo, mentre que fa quatre dies encara ballàvem amb la més lletja (i perdó per la ironia si algú la pren en sentit sexista).
En conclusió, s’ha rectificat el discurs sociopolític de la llengua en un context diferent del dels anys 80, però no s’ha pogut rebatre quelcom que es va anar imposant durant els anys de diglòssia i persecució lingüística, i que es va reblar a través d’un discurs sociolingüístic ingenuàment impostat: La submissió del català a d’altres sistemes linguístics aliens a la immensa majoria de la població catalana fins al segle XX.

El lapsus linguae de la frustració

2008-03-04T21:48:00.003+01:00

No podem negar que durant el parell de debats protagonitzats pels dos candidats principals al govern espanyol es van dir disbarats pel boc gros. Afirmacions fora mida conformaven el to habitual de la conversa, molt especialment per part del sector extradretà, amb l’afegitó de la forma de parlar fastigoseta que caracteritza el polític pseudogallec. Tanmateix, la culminació de tot plegat va ser la següent frase de Rajoy: “España es el único país del mundo donde hay ciudadanos que en determinadas zonas del territorio nacional no pueden estudiar en castellano”. Sí, els que ho tingueu enregistrat en vídeo (pel motiu que sigui) podreu comprovar-ho efectivament. Va dir-ho en un moment de “crispació” al voltant del català. Sembla mentida, però té una explicació, ja que l’home (però poc persona) va voler pronunciar una d’aquelles frases peperes amb vocació universalista, que treuen profit de la ignorància de la majoria d’espanyols sobre la situació a d’altres llocs del món, però es va despistar i va acabar afirmant que a tots els països del món es pot estudiar en espanyol (llevat de Catalunya i Euskadi, clar)! Sabem que ells voldrien retornar a l’imperi aquell del sol que no es ponia, per tal d’imposar severament l’aprenentatge de la seva malcriada llengua a qualsevol ciutadà o animal de companyia. La badada de Rajoy té una explicació psicoanalítica, como tot ell. No és res més que una llarga història de frustracions.

Tots contra una?

2008-03-01T08:21:00.000+01:00

Les previsions d’alguns mitjans de comunicació indicaven fàtuament que el debat entre els candidats de la demarcació de Barcelona consistiria en un “tots contra” Carme Chacón, candidata del PSC. Sortosament no va ser així. És evident que el compromís de govern sempre comporta la major quantitat de crítiques, però hauria estat un error gravíssim si els candidats més propers als socialistes haguessin optat per l’acose y derribo de Chacón. M’imagino que no es tracta d’un galant signe de respecte envers una dama embarassada (no estan els temps ni els espais per a aquestes coses), sinó que respon a una estratègia de disseny intel·ligent. Encara recordo, perquè ho vaig viure en la pròpia pell, els mesos previs a la primera victòria del PP, a mitjans dels 90. Tots els partits es desganaven per anihilar qualsevol esperança de victòria per al PSOE a les generals. Més que una pinça allò eren tenalles titàniques. L’encegament va permetre dues victòries consecutives d’un partit hereu del franquisme i continuador del nacionalcatolicisme més ranci. Benvinguda sigui la racionalitat en la política catalana, encara que pervingui molt probablement per motius tan pragmàtics com coalicions de govern i la por, enmig de renúncies a nobles i sincers ideals.

I sota la màscara creix la ronya de l’odi

2008-02-04T22:29:00.000+01:00

Tot sovint s’afirma que durant la campanya electoral als candidats i candidates els creix extraordinàriament el nas, per tan grosses com les diuen. Amb això la gent es refereix a l’ús de la mentida i la falsedat per aconseguir vots a qualsevol preu. D’acord. N’hi ha que exageren i mai realitzen allò promès, si algun cop arriben al poder. En canvi, si quelcom cal admiar del PP és precisament que ells no cauen en aquest ancestral tripijoc dels polítics. No: durant la campanya electoral el PP no es posa cap màscara, sinó que ens ensenya amb ferotgia el seu veritable rostre de vilesa contagiosa. Va ser així fa quatre anys amb l’atemptat islamista de Madrid i ho és ara. Acabem de viure un dels episodis més repugnants en aquest sentit: Rajoy considera il·lògic aprendre català, gallec o basc en una altra “comunitat autònoma” de l’Estat espanyol. No va mal encaminat quan afirma que els seus compatriotes van justos d’anglès, però allò destacable aquí és que el menyspreu secular que guarden envers la nostra llengua resulta una veritable declaració de principis fonamentals del Partit.
D’una banda ens trobem amb un pas històric per part d’un govern socialista a Espanya: La proposta pública d’introducció d’altres llengües peninsulars no estatals en l’oferta de les Escoles Oficials d’Idiomes d’Andalusia. Bravo, Chaves. En Zapatero n’hauria de prendre bona nota. Com es pot arribar a ser tan mesquí de criticar una mesura d’agermanament i de coneixements mutus? Senyors Rajoy i companyia: nosaltres ja sabem qui són Felipe II, i Isabel la Catòlica, i Quevedo, i coneixem l’ús de la ñ, i la pronuncia de ‘cerveza’, i la grandesa inmortal de Santiago Matamoros (jo crec que la majoria d’ells [ells] orgasmen [si és que orgasmen] amb la imatge d’aquest sàdic medieval al cap]). Sou vosaltres que ignoreu qui va ser Jaume I, Ramon Llull, Companys, la ç, i la pronúncia de “gelosia”. Ni l’oportunitat de conèixer-nos ens volen donar aquests gamarussos: neofatxes locals, diria jo, fent ús de la cançó magnífica de Llach que ara més que mai (abans del pas per les urnes) caldria reescoltar. Raimon, quanta raó tenies: nosaltres no som d’eixe món. Sota la màscara del PP, que es posa de tant en tant per assistir a gales de molta volada, sols hi creix, com el nas de la mentida, la ronya de l’odi. Amb tot, m’alegra pensar que el nostre món s’acostarà a Andalusia, d’on ve el nostre actual president.
Ah! I que consti que no se m’escapa sospitar que tot plegat és una mera provocació del PSOE envers els exaltats del PP. Benvinguda sigui. La màscara ja put.

La sacrosanta

2008-02-02T10:59:00.000+01:00

La Constitució espanyola, de manera similar a la majoria de superlleis existents al món mundial, no és verge, ja que pateix violacions constants per part de diferents actors socials i polítics, no necessàriament professionals. Els extres també en violen. Fora d’aquest joc lingüístic, possible mercès a una terminologia legal que resta ancorada en una indexació patriarcal i remota de la realitat, Espanya és un país catòlic, malgrat l’opinió d’alguns malcontents indisciplinats. Vegem-ho: Podem assegurar que la Constitució gaudeix del do de romandre immaculada, ja que ningú ha gosat profanar l’aura sacra que emana de cadascun dels seus punts. Tanmateix, el sant text va nèixer, com cadascun de nosaltres (diuen), amb un pecat original, que en el seu cas consisteix a haver estat aprovada sota la perniciosa ombra de la poma podrida de la Guerra Civil, un episodi caínic que va donar lloc a l’expulsió del Paradís republicà. Alguns volen veure la Transició com el bategi de foc (atemptats, segrestos, amenaces militaristes, etc.) que va guarir de per vida aquesta nostra democràcia. Benaurats perquè ells viuran en la glòria de les seculars ignorància i indiferència hispàniques. Combregaran per molts anys amb les rodes de molí que avui en dia han evolucionant a vies fèrries més ostentoses. I com diria l’Espriu amb força mala llet còsmica: Amèn.

Benvinguts al sinistre

2008-01-18T22:16:00.000+01:00

Hi ha una casa editorial que té com a adreça d’internet http://www.grup62.cat/. Aquesta terminació m’inquieta, He llegit que publicarà un còmic amb text d’un demagog que detesta la cultura catalana, un tal Cèsar Vidal, en què arremet sense pietat contra les lleis de convivencia bilingüe de què disposem sàviament i prudent a Catalunya. Ja li havien publicat un llibre, Pontíficies (2007), al segell en castellà Península. El còmic en qüestió es titularà La Espanya de Zapatero. La terminació .cat per al Grup 62 m’inquieta, tinc una terrible sensació de l’unheimliche al cos: Es pot ser més sinistre que dur el cavall de Troia a la plaça de la teva vila i veure com maleeixen i anihilen la teva llengua als teus nassos? Som realment tan autodestructius? Benvinguts al Grup 62.

Himnes

2008-01-13T14:11:00.000+01:00

En el passat, els himnes presentaven un ús força estès a nivell popular a causa de la transmissió ideològica que significava la mera acció de cantar-lo, sobretot en una Espanya secularment dividida en bàndols irreconciliables: L’Himne de Riego, el “Cara al sol”, les adaptacions de La Marsellesa, etc. Avui en dia, un himne és quelcom que solament serveix per ser entonat en les competicions esportives i al final dels actes institucionals. No és estrany, doncs, que l’excusa principal que alguns han buscat per reivindicar la fixació d’una lletra per a la Marxa Reial és una etèria petició per part d’innombrables esportistes anònims (no sabem ni quants són ni qui són, vaja). L’himne català actual compta amb un text molt arrelat i d’un alt valor històric. Alguns assenyalen que és violent, massa violent per a uns temps de gestió, de moderació i de correcció (política). Però no s’adonen que, en aquests temps de poca popularitat dels himnes entre les masses civils, a Catalunya l’himne nacional no fa sinó una funció sublimadora, igual que fer cagar el tió o fer castells. A través de l’activitat, del fer, els catalans han anat projectant la resistència violenta en accions més o menys quotidianes que substitueixen l’acció real i directa. L’himne ens expulsa els mals esperits de la violència atàvica que tanta sang ha fet vessar als éssers humans. Els expulsa, sí, en lloc d’encarnar-los per expandir-los i fer-ne una arma letal d’alliberament. Per això considero que l’himne català realitza una funció bàsicament sublimadora. I benèfica per a la pau.
Durant aquell tàcit pacte de la Transició que afectava als símbols espanyols, l’himne va restar mut per consolidar l’ambigüetat necessària de la parafernàlia ideològicoadministrativa que havia de bastir els fonaments inicials de la nova època democràtica: Comunitats autònomes, nació de nacions, nacionalitats i regions, llengües sense nom i criminals sense judici. L’atextualitat de l’himne formava part del Gran Pacte de la Transició, l’expressió més alta del qual és la Constitució. Posar lletra a l’himne espanyol és trencar aquest pacte tan venerat. L’actuació forma part d’una ofensiva que es basa en la desambigüació dels elements marcats de doble significació fins ara, i que he esmentat parcialment abans. Ara bé, fer-nos dir que Espanya és una pàtria formada per pobles diversos, com fa l’himne, s’ajusta perfectament al preàmbul i al títol preliminar constitucionals. L’aturat manxec autor del text ha disposat d’un competent assessorament jurídic? Espanya demostra un cop més que és diferent. Si individus tan mediocres com Aznar van arribar a presidents del govern, si l’atenció mediàtica se l’emporta la xerrameca sobre “els famosos”, si la nostàlgia del passat comú s’objectiva en la imatge d’un Landa o d’un Martínez Soria amb boina i un paquet al braç, si a Espanya quasi ningú coneix més de quatre o cinc noms d’artistes estrangers (fora del cinema i la música, és clar), per què no pot un aturat sorgit del no-res esdevenir l’autor de l’himne espanyol?
Al text de la cançó, els referents del binomi esmentat són clars: nació (pàtria) / nacionalitats (pobles). Interessant és descobrir que la Pàtria ens abraça; bé, ens agafa fort, i si es tracta d’una abraçada o d’una altra cosa depèn de les interpretacions. En tot cas, el cel és blau: És un cel uniforme, monocolor, insípid de tan tòpic. On queda el cel gris gallec? O el cel violeta del Montsant? o el cel vermell de les matinades basques? O el cel color palla d’altres bandes de la Península? Blau com la dreta és el cel de l’himne proposat. Tanmateix, cal dir que el paràgraf darrer resulta el més directament desagradable, retrògrad per l’ús de Glòria i Història en majúscules i d’un plural únicament masculí (els fills) que sembla extret d’un manual de formació de l’“Espíritu nacional” de l’època franquista.
Ara que els espanyols s’havien acostumat a no cantar cap himne, arriba un vent de confrontació per imposar Un Sol Text, Una Sola Interpretació, encara que esbossi una certa diversitat. Algú s’ho prendrà amb el respecte suficient? Sabran cantar-ho sense que se’ls escapi el riure? Serà com un ritual oficiat per escolanets que no hauran assumit el respecte ceremoniós a les institucions establertes. El principi de la democràcia a Espanya va ser això. El moment actual és clau per definir-ne el futur.

Uns sants collons

2007-12-30T23:29:00.001+01:00

Avui hem vist com els jerarques de l’Església llegien proclames de foc, llançaflames d’un franquisme sociològic invencible que criticava, amb uns sants collons, el govern espanyol actual. Han sortit amb acusacions de rebaixa democràtica i de drets humans. Ells! Una institució que no accepta les dones en els càrrecs de més responsabilitat! Que van donar suport al cop d’estat del 36 i que no ha rectificat! Que oculta davant la societat i la justícia els delictes que cometen els seus membres! Ras i curt: La majoria de l’Església espanyola sols mereix menyspreu.

Repensar-s'ho

2007-11-18T23:41:00.000+01:00

Corren vents en contra, corren vents de renúncia de velles aspiracions. Una de les aspiracions que més han inspirat el meu pensament i la meva acció ha estat la bella i celebrada possibilitat de concòrdia i l’harmonia. La tempesta s’arromolina i arriba temps de recolliment per pensar en un camí a seguir. Si no ens volen com som, més rics, més plurals, més cultes, i sobretot entestats a ser feliços, potser sí que comença a ser hora de dir-se adéu, sigui amb un cop de porta i, fins i tot, amb el refotut remugament de la Unió Europea.

Sapastres del País

2007-11-06T00:54:00.000+01:00

El País és un diari que fins ara semblava l'ariet de l'esquerra sensata espanyola. Ara comença a semblar un succedani progre del Mundo. Avui un dels seus periodistes sapastres ha escrit la següent bretolada, en una notícia destacada de l'àmbit de la tecnologia: "Son sólo 13 signos gráficos -ocho tildes acentuales, dos diéresis, una 'l' doble, separados sus elementos por punto volado, una 'ç' y la 'ñ'- por los que el español recupera su identidad en Internet." L'espanyol ja disposa, doncs, de diverses grafies més. Enhorabona als pares de la criatura...

Novetat

2007-11-06T00:11:00.000+01:00

Hola a tothom!

Us volia anunciar una novetat: La creació d'un lloc web propi, que respon a l'adreça http://www.alfonsgregori.cat. Us animo a fer-hi un cop d'ull de tant en tant...
Salut!

El recanvi

2007-09-23T11:36:00.000+02:00

Polònia és un país amb un pes específic a la Unió Europea que encara no s’ha revelat completament, per circumstàncies polítiques i econòmiques. La població és gairebé la d’Espanya, tot i que no presenta l’augment continu hispànic a causa de la immigració (a la UE demografia és política), i encara li falta molt per reproduir l’espectacular creixement econòmic espanyol, que allà es coneix com “el miracle espanyol”. Sigui com sigui, Polònia es desenvolupa a un altre ritme i a partir d’altres vies, com per exemple la immigració, que pot constituir un focus de competitivitat interna si es produeix el retorn dels professionals, amb una experiència adquirida en països actualment més desenvolupats. L’àmbit cultural i espiritual també són dos dels principals punts forts per al creixement d’aquesta potència mitjana en el si de la UE.
Centrant-nos en la política, m’agradaria posar sobre la taula un dels principals dèficits de Polònia per assolir l’estatus anteriorment comentat: La seva manca d’un sistema estable de partits. De fet, la seva manca de qualsevol tipus d’estabilitat de partits. Aquí les noves formacions sorgeixen com bolets (producte força apreciat pels polonesos, per cert), i els líders d’antigues formacions se’n desmembren per crear forces diferents en qüestió de dies. Un dels factors que tenen més influència en tot això, a banda és clar de la robusta joventut de la democràcia polonesa, és la confusió que provoquen les contradiccions entre el pensament moralment conservador encara majoritari i el liberalisme de centre-dreta, així com entre els valors progressistes d’esquerra i l’antiga camarilla de retrògrads fòssils ex-comunistes que encara ronden per Polònia. Tenint clar aquesta problemàtica s’entén molt millor tot el ball de titelles en què s’ha convertit l’escena política polonesa.
En aquest marc, hi havia un problema greu amb la desacreditada esquerra del país, i especialment amb el partit que fins ara l’havia representada, SLD, un suposat lloc de trobada entre els antics dirigents ex-comunistes i els renovadors de la socialdemocràcia tolerant i moderna (aquest mot adquireix aquí una dimensió potser ja superada en d’altres països occidentals). Després d’un govern fallit a principis d’aquest tercer mil•leni, SLD havia estat recorrent una travessia en el desert que l’havia portat a una coalició més oberta i integradora, LiD, però amb diversos handicaps estretament relacionats: La falta de confiança per part de la població, que els donava pocs punts en les enquestes preelectorals, la manca d’un líder fort amb carisma, i la presència fins ara inqüestionable de líders ex-comunistes amb tant de poder intern com sospites de corrupció a les espatlles.
Tanmateix, ara es veu una llum al final del túnel: Després de la caiguda del govern tripartit nacionalcatòlic i demagògic, la part més populista ha patit una mena de refundació en què sembla que s’afanyaran a participar-hi alguns del veterans de la suposada esquerra postcomunista, entre ells un ex-primer ministre i tot. Esperem que aquest reposicionament ajudi a aclarir el panorama polític polonès, alhora que enforteix una esquerra plenament democràtica, tolerant i ambiciosa, neta de corrupteles i preparada per dur endavant Polònia, sense demagògies ni fantasmes del passat. L’únic element pertorbador d’aquest procés és la maleïda tendència a canviar de jaqueta. Esperem que aquest cop les talles s’ajustin a les figures.

L’antifilologia de La Busca

2007-09-20T11:49:00.001+02:00

Si aneu a la pàgina web de La Busca edicions, a la secció de “Llengua i sociolingüística” (quins noms més ostentosos cerquen alguns per a certes coses...) http://perso.wanadoo.es/dcasellas/labusca/llengua0.html, hi trobareu un llibre de Joan C. Vidal en primer lloc, o possiblement més endavant si esteu llegint aquest comentari després de setembre de 2007. Es titula Origen i evolució de la llengua catalana, i la coberta presenta símbols identitaris d’Occitània i Catalunya. El subtítol resulta massa feixuc, a més de presentar ja les faltes ortogràfiques i la incompetència de redacció que caracteritza el volum; per això no el citaré.
L’autor hi defensa la tesi que, des d'una perspectiva teòrica que ell mateix anomena “Geolingüística comercial”, el català va ser un dialecte de l’occità durant uns quants segles, bàsicament l’Alta Edat Mitjana. No entraré aquí en la discussió que provoca aquest plantejament, que remet a l’antic concepte de llemosí i enllaça amb la qüestió ideològica de la pertinença de la nostra llengua a l’àmbit gal•loromànic o iberoromànic. Això comportaria més espai i molta informació d’història de la llengua.
L’únic que pretén aquesta nota sobre el llibre de Vidal és posar sobre la taula la vergonya, profunda, i la ràbia, molt sentida, que em produïa la lectura del llibre. Cada fragment, en qualsevol del parell de centenars de planes del volum, constitueix un mostrari de faltes d’ortografia de nivell escolar i d’una incapacitat meritòria d’estructurar i redactar el text amb una mínima decència. És tal la gosadia dels editors que recomano aquest llibre per als professors de secundària, ja que els pot fer servei com a material perquè els alumnes hi busquin faltes. En aquest sentit, el llibre és impagable, senyors editors de La Busca. Potser el nom de l’editorial és irònic, perquè incita a “buscar faltes”!? I parlo, en efecte, dels editors, perquè l’autor pot tenir les seves deficiències d’expressió, però uns editors de llibres de “llengua i sociolingüística” no poden permetre que això aparegui tal com està escrit enlloc. Enlloc. El text sembla talment uns apunts d’ESO publicats sense cap mena de correcció.
Evidentment, qualsevol de les argumentacions de Vidal cau en el més absolut descrèdit quan arribem a la segona o tercera plana. En plena era de la informàtica i els textos electrònics, ni l’autor ni els editors han fet el mínim esforç d’aplicar-hi el corrector informàtic que la majoria d’usuaris tenim! És patètic que un nyap tan colossal costi 12 €. Demano formalment a La Busca que en faci pasta de paper i que paguin un curs de català escrit i redacció de textos formals a l’autor. Aleshores, es podrà expressar com cal i la comunitat acadèmica podrà discutir adequadament els seus arguments. Un servidor, de moment, no comprarà cap més llibre d’aquesta maldestra editorial fins tenir notícies del canvi de rumb.

Una Orquestra oblidada

2007-06-03T00:46:00.000+02:00

Orquestra Club Virgina és una pel·lícula que, com moltes altres del cinema espanyol d’una certa època, va passar per les pantalles sense pena ni glòria. Molts continuaran veient-la com una obra iniciàtica sense suc ni bruc, la història d’un jove que entra a la maduresa a través del contacte amb uns adults que les han vistes de tots colors. En efecte, aquest podria ser el nucli central de la pel·lícula per a aquells que es fixen sols en qüestions argumentals i no saben trobar el sabor més saborós dels fruits artístics.
Veient-la de nou en aquest nou context nostre penso que ens permet entendre el pas a un tipus de llenguatge i d’actituds que después s’ha convertit en paradigmàtic en la majoria de produccions fílmiques (de pantalla gran i televisió) a tot l’Estat espanyol. Però l’Orquestra que toca i toca ens parla principalment de fets i actituds, i d’història. Ens situem a finals dels anys 60, en una Espanya que arriba al final del franquisme però que encara suporta molts complexos i tràngols del passat. Una orquestra de músics de mitjana edat (i el fill de l’empresari) inicia una gira per l’Orient Mitjà, amb Beirut com a culminació.
Primerament, la gira de l’orquestra per l’Orient Mitjà, amb un mític El Dorado en forma de Beirut al qual mai arribaran, treu a la llum una visió colonialista i intolerant de l’Altre. Aquest discurs es reforça amb la mirada autorial en la realització del film, que presenta els indígenes com a mers partenaires, inferiors i aliens, en aquesta corranda musical d’artistes frustrats. Un dels episodis més simptomàtics és el cas d’agressió per part dels membres de la banda a un taxista àrab que defensa que les taronges de València no són les millors del món. Però es tracta sols d’un exemple d’un extens desemmascarament del passat imperialista i dominador d’uns espanyols creguts i cobdiciosos. Tot el periple consisteix en una cursa d’obstacles per sobreviure amb “dignitat” (de fatxenda, evidentment) en un món postcolonial controlat pel dòlar i la cultura anglosaxona, francesa o italiana.
També voldria focalitzar l’atenció en el tractament de sexe, dels gèneres i de les orientacions sexuals. Els mascles de la pel·lícula són agressivament heterosexuals. Es comporten amb les dones amb un menyspreu fora de mida. Llevat del jove, que les veu passar, és clar. Hi ha encara una altra excepció: Soliman. Aquest és (sovint) el bateria de l’orquestra, un personatge interpretat per Pau Riba, amb un guió gairebé tan radicalment nul com la majoria de noies i senyores que apareixen al film. En Soliman, potser no cal ni dir-ho, és l’homosexual del grup, tot i que no acaba de sortir de l’armari. Es poden comptar amb els dits d’una mà en les quals diu alguna paraula o frase: ¿Hi ha millor imatge de tots els anys de silenci, d’ocultació i de por per part d’un col·lectiu que comença a tenir veu pròpia? Soliman és una presència divertida, que protagonitza un parell d’anèctodes, tot i ser membre de l’orquestra com la resta. No passa d’aquí.
La dona alliberada és una joveníssima Emma Suárez, que amb aquest paper em sembla que donava un tomb a la seva brillant carrera cinematrogràfica, agafant embranzida de masses per consolidar-se després com a musa de Julio Medem. La jove cantant a qui interpreta té veu pròpia i decideix, en la mesura de les possibilitats, el que vol. És clar que viu a Londres i no pas a l’atapeïda Espanya. Fins i tot, Ulisses sense pàtria (és a dir, sense pare-mirall-fal·lus), es permet el luxe d’agafar un taxi des de Damasc fins a Aman per oferir un parell de petons de comiat al jove protagonista, veu i ulls de la pel·lícula.
És precisament la transparència dels ulls d’aquest noi i la presència de la seva veu encara clara allò que facilita a l’espectador trobar-se amb un món que sembla paròdic però que no ho és gens, el que permet establir un discurs de crítica subtil i ferma envers una sèrie d’actituds i de complexos, com deia. Una de les frases que em sembla més reveladora del film (i n’hi ha força) és el significat que dón de “ser español” El Negro, malnom del trompetista del grup, madur i curtit per l’alcohol i per una manca d’estabilitat permanents. “Ser español” vol dir ser músic i actuar com a tal, o com a mínim això és el que entén el protagonista després de la llarga explicació del Negro. Es tracta d’una despolitització de la categoria d’espanyolitat que la carrega paral·lelament d’una forta ideologia gràcies al context de la pel·lícula: Ser músic per al Negro i els seus companys és ser un prepotent (gallet picaresc), un masclista (de farol), un colonialista (fracassat), sense cap mena de punt d’orientació en l’existència, plenament individualista. Agafa, doncs, una significació que enllaça amb els plantejaments unamunians, per exemple, alhora que consolida el naufragi modern de l’espanyolitat. Gràcies per la pel·lícula, ha estat un plaer tornar-la a veure.

Allà on la rauxa dansa amb el seny

2007-05-27T21:39:00.000+02:00

A Tarragona, com si hagués recuperat el color de ciutat augural, en el dia d’avui s’han fet realitat dues premonicions que feia mesos duia el vent majestuós de la veu del poble: Una victòria i una derrota. Una de cal i una d’arena. I és que som gent centrada, poc amant dels excessos i la desmesura, sempre a la meitat justa d’una llarga escala de tons. Per tant, una bona notícia mai pot ser doble a la noble ciutat de Tarragona. Si s’ha encarnat el triomf del socialisme en un nou govern municipal, revolta de les esquerres subjacents en aquesta urbs que reposa sobre aigües inhòspites, també s’ha confirmat que l’emblema tarragoní d’enguany ha fet definitivament figa i baixarà a la divisió dels actors secundaris. El seny s'ha conjurat amb la fortuna dels temps a la nostra, amable, crescuda i prejubilada, ciutat imperial.

L'orgull ferit

2007-05-13T13:00:00.000+02:00

Tot veient ahir a la nit el debat emès per Televisió Espanyola internacional després d’Eurovisió vaig patir un breu, però efusiu, exaltament patriòtic: Les emocionants i vehements paraules dels presents van ser tan commovedores que em vaig haver d’agafar al sofà per no sortir de casa i començar a tustar els meus veïns de baix, polonesos ells, que com tothom sap són d’un estat que forma part d’aquests “Països de l’est” que, maquiavèlicament, es voten entre ells i tomben les esperances ben fundades de milions d’occidentals de seny.
És clar, podria continuar amb aquest tipus d’ironies, però ho deixarem estar, perquè en realitat l’actuació d’aquesta quadrilla de nois d’accent meridional i vestuari ariel-mimosín em va semblar d’alt nivell i molt digna per a un concurs com Eurovisió (dit sense ironies, repeteixo). Es mereixien, al meu parer, una posició més avançada en aquesta llista de països, alguns dels quals poca gent devia saber que eren “de l’Est”, com Moldàvia. D’igual manera vaig valorar molt positivament l’esforç dels francesos d’autoparodiar-se i fotre al mateix temps un cop de coça als anglesos, amb aquell france-english efeminat i postturístic que ens van oferir. I no vull acabar sense afirmar que per mi es mereixia indiscutiblement la victòria Ucraïna, una genialitat que ultrapassava la resta en comicitat, ideologia, vistositat i murrieria.
De fet, però, vull deixar de banda la ironia sobretot perquè ahir una altra cosa molt més fonda i molt més duradora em va emocionar vivament: Veure com els països dels Balcans, que fa quatre dies estaven en guerra i es mataven entre ells, votaven al veí, l’antic agressor, resultava catàrtic. I paradigmàtic. Si en els anys de la postguerra Eurovisió formava parta d’aquell reguitzell d’inicatives sorgides a nivell polític, cultural i econòmic per mirar de cicatritzar les ferides de les Guerres Mundials, ara s’han obert les portes a aquells països que van viure sota el totalitarisme (amb conseqüències nefastes, alguns ho haurien de saber) i, un grapat, també els terrible acarnissaments de les guerres balcàniques. En efecte, aquesta actitud reconciliadora a l’hora de votar suposa un segon naixement d’Eurovisió, una confirmació de la seva “raó de ser”, combinada amb l’entrada massiva de tots aquells països d’Europa que fins ara havien estat aliens a l’imaginari col·lectiu dels “Occidentals”.
En resposta a aquestes opinions meves m’imagino que sorgirien les veus dels fanàtics encegats clamant al cel que parlant d’Eurovisió no s’ha de barrejar música i política. El seu encegament els porta a negar la evidència fonamental de tot el show: Al concurs no hi participen músics i grups per la seva qualitat artística, al marge de la seva nacionalitat o ciutadania, sinó que hi participen precisament per això: Un per cada Estat. Si fos altrament, o sigui, si per exemple es realitzés una selecció prèvia de milers de grups i cantants a escala europea, i d’allí en sortissin 24 com ara, tindríem 3 russsos, 2 alemanys, 1 lituà, 2 croats, etc... Qui ho vulgui entendre, ja ho entendrà.
L’encegament estatalista d’alguns, en veritat, els impedeix una visió clara de l’Europa d’Eurovisió, justificant les derrotes a partir de mitges veritats, com aquesta suposada “politització” del sistema de votació. El sistema de votació popular no ha existit sempre, però quan el vot es portava a terme mitjançant un jurat també apareixien sovint les afinitats diplomàtiques, culturals i geogràfiques a l’hora d’atorgar els tan preuats twelve points. En aquest sentit, a tall d’anècdota caldria destacar la poca vista dels letons a l’hora d’elaborar la seva estratègia. El grup va cantar en italià, cosa una mica curiosa si tenim en compte que la resta solen passar-se a l‘anglès quan volen obviar la llengua pròpia. Hauria estat un reclam fantàstic per obtenir punts d’Itàlia, és clar, però és que Itàlia ja fa uns anys que no hi participa, ni en les actuacions musicals ni en les votacions…
Sigui com sigui, Eurovisió no va néixer ni és un mer concurs musical, sinó una mostra de la unió cultural dels estats d’Europa, en un sentit lax del terme. I ho dic perquè, com bé se sap, hi participa algun país que no pertany pas (o del tot) al marc terriorial europeu, com Israel. Penso que en tot això cal tenir en compte què representa Eurovisió per a nosaltres i què representa per als anomentas Països de l’Est. Molts països de l’antiga òrbita comunista s’han sentit injustament desplaçats del mapa sociocultural que consideraven propi: Europa. Eurovisió és un punt de trobada que molts d’aquests nous ciutadans europeus tracten com una manera de legitimar la seva plena pertinença a Europa. Per aquest motiu, els residents en aquests estats i la multitud d’immigrants que viuen en d’altres estats europeus més rics, es llencen a votar els que consideren els seus representants. La unió forçada sota el marc del socialisme dictatorial els ha unit en qüestions, encara que caldria establir diverses zones d’influència: L’Europa balcànica, amb estrets lligams malgrat tot; l’Europa central (Polónia, Txèquia, Hongria), més individualista; l’Europa russòfona, fortament unida culturalment; l’Europa bàltica, amb tendències dividides entre la russofonia i el propi marc bàltic i/o escandinau, etc.
En canvi, penso que aquest euroentusiasme no es troba tan a l’alça entre la població dels estats que tradicionalment han participat en el concurs. A l’Estat espanyol hi va haver uns anys que el jovent renegava de l’espectacle, limitant-lo a l’interès de la gent gran. Ara mateix sembla que tant el canvi d’estètica musical al si d’Eurovisió com l’impacte de certs programes concurs televisius de tipus més o emnys musical han afavorit el retorn de molts joves al seguiment d’aquest show paneuropeu.
D’altra banda, va ser indignant sentir les paraules d’un dels presentadors espanyols desplaçats a Helsinki, integrat dins la delegació del país, que recriminava al sistema de votació una suposada parcialitat política i un menyspreu dels elements artístics. I ho feia tot dient que a Televisió Espanyola la preparació del concurs li havia costat molts diners i que no podia ser que després d’aquella inversió tan important obtinguessin solament un vintè lloc. Deplorable. Tanmateix, tots estaven d’acord: Espanya pateix el mal del nou ric que a més es creu el melic del món.
Dit això, sols vull indicar que, mentre escric, l’enquesta d’avui del País digital sobre la possibilitat de canviar el sistema de votacions a Eurovisió és commovedora, amb un 90% a favor: L’orgull ferit d’una gran majoria de fervents televidents defensors del xoc de civilitzacions entre l’Est i l’Oest.

Catalunya no menysprea allò que ignora?

2007-03-28T12:20:00.001+02:00

Els medis intel·lectuals catalans, inspirats per aires de més enllà dels Pirineus, no s’han cansat de repetir aquella frase famosa d’un mesetari d’adopció, que definia l’actitud castellana de menyspreu envers tot allò que ignora. És clar que aquest pecat resulta perceptible en multitud de col·lectius humans al llarg de la història, i permet la senzilla i íntima identificació entre amor (estimació) i coneixement: No podem estimar si no coneixem allò estimat, el subjecte d’amor ha de conèixer plenament per estimar realment.
Ara bé, la contraposició entre els valors i trets suposadament propis de Castella i els de Catalunya ha fet sorgir la idea prou nítida segons la qual aquesta darrera resulta una terra absorbent, un país-esponja que embeu per regenerar-se en una evolució dins la coherència, en una transformació dins la unitat, en un seguit de contingències dins la necessitat. Com a idea miticoliterària no està gens malament, però caldria reconèixer que a aquestes alçades del temps i de la història, la consumició d’idees resulta vàlida arreu de la Península, i en aquest cas em refereixo als cercles acadèmics i intel·lectuals que llegeixen obres traduïdes i participen de la vida cultural del seu entorn. Perquè, siguem sincers, aquest és el nivell en què s’ha succeït a Catalunya aquesta absorció d’idees de l’exterior, que no ha arribat malauradament al gruix de la població. Igual que a la Castella actual, si voleu.
Si ens referim a la capacitat de no menysprear allò que de moment s’ignora (en general) o (en concret) al coneixement i pràctica d’idiomes estrangers, la majoria de catalans, els que treballen vuit hores en una oficina, en una fàbrica o en un establiment, es mostren decididament peninsulars. I en aquest sentit, ens assemblem moltíssim a d’altres penínsules de la riba nord mediterrània (itàlica i balcànica). Se’ns en fot massa coses i ens mirem massa el melic, els peninsulars. No dic que d’aquest mal no n’hagin de morir també d’altres territoris pertanyents del tot al cos continental. Però la manca de vacunes contra la ignorància d’altres llengües i cultures europees a casa nostra comença a ser molt preocupant. Deixem de viure de pseudomites i bastim-ne realitats per a tots i totes.

La política identitària del Partit Popular

2007-03-07T14:11:00.000+01:00

Durant la discussió sobre l’Estatut de 2006, els líders del PP tant de l’Estat espanyol com de Catalunya no van parar d’acusar els defensors de la reforma estatutària de plantejar problemes que no interessaven la ciutadania i d’omplir-nos el cap amb palla identitària quan els problemes “reals” de la gent són uns altres. Una falsedat com una casa, ja que si avui en dia tenim problemes amb RENFE i amb el transport en general, que sí que afecten i preocupen a centenars de milers de ciutadans, ha estat per una manca d’eines que possiblement l’Estatut resoldrà.
Doncs molt bé, a hores d’ara ens hem passat un bon parell de setmanes amb el gran problema identitari del PP, que es diu ETA, una ETA moribunda, desorientada i esquerdada. Sense discurs, sense projecte definit ni d’Estat ni de societat, sols amb l’interès creixent de crear confusió i odi entre els espanyols, el PP està convertint-se en el màxim difusor de problemes identitaris que no preocupen o no haurien de preocupar a tanta gent. Aquest és el seu gran èxit (fàcil si contemplem el seu entorn mediàtic): Vendre veritable porqueria identitària com si fossin els grans problemes de la societat de l’Estat espanyol. Perdonin, penso que les coses van per un altre cantó: Els preus dels habitatges, els conflictes de l’aigua, les deslocalitzacions, els reptes educatius... Durant tota la legislatura el PP s’ha dedicat a parlar-nos de les seves grans obsessions ideològiques: religió, sexualitat i nacionalisme centralista.
En aquest sentit, penso que l’estratègia del PSOE hauria de girar radicalment, per començar a plantejar les coses pel seu nom: “Senyors meus del PP, us dediqueu a fer política identitària que en realitat no preocupa”. Deixeu que s’esgargamellin cridant consignes sobre Espanya i comencem a parlar seriosament de temes com el fre a l’especulació immobiliària i l’ajustament de preus de l’habitatge, el desenvolupament industrial i la recerca especialitzada de qualitat, la cultura i l’aprofitament racional de l’aigua, les possibilitats d’integració dels immigrants, la reforma universitària i la introducció de noves metodologies, llengües i matèries a l’escola, etc... Deixem que es perdin amb la seva identitat sacrosanta espanyolíssima, catolicíssima, reaccionària com sempre. Deixem-los naufragar i marquem l’agenda en un altre sentit. El gran error socialista va ser participar en la imposició de pseudoproblemes davant de les grans preocupacions dels ciutadans, malgrat les importants reformes que certament s’han dut a terme en aquests darrers anys, tant en àmbits autonòmics com des del govern central. Viure en terres espanyoles pot resultar un plaer, però hi ha aspectes que o bé es milloren o bé acabarem tots a la cua d’Europa.

A l'Eloi Castelló

2007-03-04T18:01:00.000+01:00

Semblava que ens havies de portar
tants mots secrets, desconeguts, llunyans,
en cada línia...
Però la urgència liquidadora,
tan traïdora dama injusta, peca
en cada vers,
com els que tu, imprescindiblement,
vas esbossar, també. Caldrà avortar
la nit no nada,
per contemplar un altre cop el sol sobre
el Danubi. N’has deixat entreoberta
la porta gran.
I el vent hi bufa fort si es creua a peu
el pont sever de les cadenes. Breu,
sense destí.

El Cordó Adulterat

2007-02-28T08:53:00.000+01:00

No, no m’he equivocat pas de lletra. No volia escriure sobre preservatius. Vull escriure de traves de present i d’alliberaments futurs. En aquest cas es tracta del Concordat, un “cordó adulterat” del 79, la Transició, aquella època que ens volen vendre com la concòrdia d’una nació madura, mentre que en realitat l’exèrcit, l’Església i el món del diner feia mans i mànigues per mantenir l’status quo, especialment l’ideològic. Com a bons deixebles de l’antic règim (en tots els sentits) consideraven que d’un fet cultural o ideològic (la divisió prèvia de classes segons el naixement) implicava una sèrie de fets econòmics, cosa que Marx va intentar girar de l’inrevés potser massa barroerament....
Bé, com escrivia l’Iceta fa uns dies al seu bloc, cal revisar aquesta famosa mandanga que és el Concordat. Si l’any 79 es va haver de signar perquè la societat espanyola ja no era la mateixa que als inicis de l’època franquista, és prou evident que la societat espanyola actual (i possiblement la catalana encara més) no és la mateixa que l’any 79. Hem canviat tant... Canvis, canvis i canvis que no encara no impliquen progrés real en una qüestió tan seriosa com les relacions entre l’Estat i la Santa Seu, nom habitual per designar un lloc en què la santedat hi és tan absent com a les seus del PP.
Cal tenir clar que un Concordat que permet a l’Església (o que permet fer suposar a l’Església que pot) acomiadar treballadors amb sou públic per drets fonamentals com la vaga, a més legal, per més “inri”, resulta una blasfèmia envers l’Estat de dret. Que l’Estat s’ha convertit en el nou tòtem sagrat intocable? No, perquè l’Estat de dret no funciona com l’Església: És democràtic. Els que vulguin buscar analogies simplistes i demagògiques que s’escarrassin una mica més, sisplau.
L’Església, així, no pot estar ni per damunt de l’Estat de dret ni per damunt de la seva base, és a dir, el sistema democràtic. Que l’Església és l’ONG més important del planeta? Doncs, no: Són “governamentals” perquè depenen d’un estat, el vaticà, el cap d’estat del qual és el Papa i sol ser un apòstata de la seva nacionalitat anterior (polonesa, alemanya....). Per cert, si en Zaplana i el Camps visquessin a cavall dels segles XV i XVI segur que es farien dir “Eduardo” i “Francisco Borgia” i s’ho passarien pipa al Vaticà, fent i desfent sense preocupar-se massa per les formes. Tornant al tema, el Concordat estableix tantes excepcions fiscals i tanta permisivitat envers l’Església que sembla mentida que encara estigui vigent.
En síntesi: Que els bombin!

Nosaltres i els valencians?

2007-02-23T00:49:00.000+01:00

Cap al vespre he descobert un article d’opinió de Joan- Elies Adell a l'AVUI (http://www.avui.cat/avui/diari/07/feb/22/337629.htm), docent a la UOC i a la URV que té per costum obviar (no sé per quin motiu) aquesta segona institució, presentant-se sempre com a professor a la UOC de teoria de la literatura. Ens coneixem de fa temps i sé que és una persona intel·ligent i hàbil en els coneixements teòrics i abstractes. Per això m’ha sorprès l’article en qüestió, fins al punt que m’ha fet desdir de dedicar el vespre a la lectura per redactar un petit comentari sobre el tema que planteja, prou polèmic (i molt més interessant que les trifulgues culturals tripartites que sovint apareixen en certa premsa).
Adell lamenta que no s’obre un veritable debat “sobre les raons de l'escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, sobre l'augment de la fragmentació del mercat literari intern, sobre la constatació que, amb dades objectives a la mà (ressenyes, valoració, tractament mediàtic) el món literari català percep que la literatura feta per valencians és d'un nivell inferior (regional, en definitiva) o pitjor encara, que no la sent com una cosa del tot pròpia, ni atractiva”.
A veure, per un costat personalment no percebo una escassa recepció dels escriptors valencians a Catalunya, i sempre que vaig a les llibreries hi trobo força autors d’aquestes contrades en les (migrades) seccions en català. Ara bé, evidentment no podem confondre el “provincianisme” de què acusa Adell la cultura catalana amb el policentrisme que actualment i des de fa segles li és propi. Així, és ben normal que a les llibreries de València hi hagi més presència d’autors del país Valencià, que a Palma de Balears i que a Barcelona del Principat. Cal tenir en compte que el model amb què ens hauríem de comparar és l’anglès, composicional, i no el castellà, francès o polonès, centralista i uniformitzador (si és que de debò volem valorar la riquesa i la diversitat, com demana Adell). Així, a Ottawa resulta més fàcil trobar llibres editats al Canadà, a Londres a Gran Bretanya i a Nova York als Estats Units. El fet que aquests territoris es trobin a força quilòmetres de distància no impedeix una distribució adient dels productes (gràcies a la tecnologia i la globalització), sempre d’acord amb les regles de mercat, que són les que són i no unes altres. Podria haver fet servir el cas germànic, més proper (Alemanya, Àustria i la Suïssa germànica), i funcionaria igual. Que es tracta de països o estats diferents? Bé, els nostres són “països” també diferents, ja ho diu el nom forjat per Fuster, i a més es troben dividits en autonomies política i administrativament diferenciades, amb governs enfrontats a vegades inexorablement. Però el marc lingüístic i el mercat cultural són els mateixos.
El problema, ho sento, s’hauria d’encarar més cap al País Valencià, que té un gran problema de mercat: És incapaç d’assumir (i de consumir, si se’m permet l’expressió) la gran quantitat d’obres de gran qualitat (fet incontestable, és clar) editades al seu territori. Però això no és un problema del mercat del Principat o de les Illes, sinó local, ja que una bona part de les lectures que molts valencians haurien de fer no les fan, o les fan en una altra llengua, i desconeixen, ignoren o eviten autors de la talla de Mira o Piera, per dir-ne sols un parell. Esperar que el mercat nacional sencer absorbeixi les disfuncions d’aquesta situació de mercat valenciana és demanar duros a quatre pessetes.
Allò que Adell considera una transposició per part dels principatins de la “no-ingerència” en temes del País Valencià des de l’àmbit polític al cultural, amb la conseqüència d’un suposat tractament alienador dels escriptors valencians, em sembla com a mínim exagerat. El que ha passat, simplement, és que gràcies a la democràcia i les llibertats, al País Valencià s’ha desenvolupat un sector editorial propi, potent i autònom. Sí, ja no cal portar còpies de llibres d’Edicions 62 al tren durant hores i hores per tot el “corredor mediterrani”. Ara podem comprar grans traduccions de prestigi internacional publicades per Bromera o 3i4! Aquesta autonomia és vista també com a competència des de l’òptica de mercat. És que ens pensem que vivim sols en el món de la subvenció i les polítiques públiques? És que el màrqueting i la rivalitat empresarial són quelcom aliè i estrany al mercat editorial català? Tanmateix, l’argument que em depassa absolutament per justificar el seu posicionament és, en ploma d’Adell, que bona part dels escriptors valencians d’avui en dia “han bastit la seua obra al marge dels models estètics imposats des de Barcelona, tenen una relació amb la modernitat literària força diferent que la dels seus col·legues del nord”. I posa com a exemple el Noucentisme principatí. Home, que ja ha plogut, eh! Que qui remena les cireres de la llengua literària ja no són ni Carner, ni Riba ni tota la colla que van arribar, amb prou feines i treballs, diluïts i avorrits, als anys de la Transició! Què passa amb les vanguardes de la contemporaneïtat, potenciades per autors tan a la moda com Casasses? I tota la colla dels Imparables que, a més, són companys de vaixell d’Adell? Qui em gosarà dir que la poesia de Susanna està més valorada que la de Vinyoli? És que Espriu, Marçal o Brossa no han existit mai? La literatura valenciana enriqueix al conjunt català, i caldrà buscar solucions a alguns dels problemes encertadament plantejats per Adell, però no pas des de perspectives d’anàlisi que han caducat o que no s’enfronten adequadament a la realitat.

Die Sonate vom guten Menschen

2007-02-21T22:40:00.000+01:00

Impactant. Aquesta és la darrera paraula de l’enfilall de mots amenaçadorament gratificants que sorgeixen després de veure la grisor buida, l’horror rerum, que impera a la pel·lícula Das Leben der Anderen, en català La vida dels altres. La misèria cultural i la glorificació de la desconfiança o la calúmnia, i (malgrat tot) el terror de no-ésser que pateixen els ciutadans retratats, configuren una obra mestra de l’art cinematogràfic del sentiment. Ja que, per bé que hi ha força elements destacables, penso que val la pena posar un petit èmfasi en una idea que el narrador de la pel·lícula planteja entre línies de forma molt suggerent: Resulta impossible viure, existir plenament, sense un mínim gust, sense el plaer per l’estètica, o per una estètica. I, a més, resulta impossible ser bo sense aquesta sensibilitat per l'art, enllaçant amb el vell debat d'Adorno i Sartre sobre la possibilitat d'una bona obra d'art amb un contingut ideològic totalitari.
Això es pot observar en la transformació que es produeix en l’agent de l’Stasi protagonista mentre llegeix uns versos de Brecht, que per cert és un autor prou relacionable amb el conflicte nuclear de la pel·lícula: La bondat de les idees vs. la maldat del sistema. Però la idea en qüestió es pot observar sobretot en el paper realitzat pel leimotiv de l’obra, títol alhora d’aquest text que ara llegiu: La Sonata de la bona persona. En efecte, aquesta composició musical apareix en forma de partitura com a regal d’un autor censurat envers l’artista protagonista, un gran director de teatre, i esdevé el títol del llibre que aquest darrer dedica al seu “salvador” anònim, a l’agent de l’Stasi abans esmentat. Entremig, en assabentar-se del suïcidi del seu amic, l’autor represaliat, el dramaturg interpreta la peça al piano de casa.
Per tant, aquest títol, que integra l’estètica de la sonata i l’ètica de la bondat, fa de fil conductor al llarg de la pel·lícula, i en protagonitza el clímax final, durant les escenes de descoberta de “l’altre” per part de l’artista i de satisfacció eticoexistencial per part de l’agent, un cop ja apartat del servei. L’art, doncs, és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquesta manera, la pel·lícula s’impregna realment de Romanticisme, en el sentit intel·lectual de la paraula (és clar), ja que integra el gust com una de les funcions humanes fonamentals. Precisament, aquest postulat és presentat als espectadors de forma força irònica en una de les escenes finals, la trobada ja en democràcia entre el dramaturg i el cínic exministre de cultura totalitari que havia ordenat investigar-lo. Ambdós han sortit de la sala en què es representa una peça de teatre: El primer per excés de sentiment, un sentiment lligat irremeiablement al fet estètic de què estava gaudint, i el segon per absoluta manca de sensibilitat envers l’obra i l’art en general (tot i que la seva excusa peca del cinisme que el caracteritza), factor essencial que l’identifica com a ésser malvat i execrable.

In vino serpens

2007-02-21T14:26:00.000+01:00

L’avantprojecte de llei per a la prevenció del consum d’alcohol entre els joves, establert pel Ministeri de Sanitat espanyol que encapçala la diligent i combativa Elena Salgado, es troba en un punt mort ben merescut. Ha estat un greu error estratègic a nivell de govern, d’una miopia política sense cap mena de justificació, per la qual cosa algun responsable del Ministeri hauria simplement de plegar per la incapacitat demostrada i per la manca de sentit de la realitat. S’entén que des del punt de vista jurídic i legislatiu resulta molt complicat justificar la discriminació positiva d’una beguda alcohòlica com el vi, entre d’altres que també ho són. El problema és sociocultural: La cosa es complica quan cal aplicar argumentacions socioculturals en les estretors d’un marc jurídic, més enllà de la química dels productes.
El vi pertany, és clar, a les begudes alcohòliques. Però aquestes begudes tenen diferents graus alcohòlics i, el que és més important, diferents consumidors. En aquest marc de reflexió, tampoc podem oblidar que dins del món del vi també existeixen diferències notables entre els productes comercialitzats, que es poden dirigir a diferents col·lectius, encara que això ja resulta molt més matisable i discutible (incomparables les potingues químiques que es venen sota el nom de “vi” en relació amb qualsevol vi de la gamma mitjana, o fins i tot mitjana-baixa, de Rioja, Priorat o Ribera de Duero).
En tot cas, el vi no forma part del conjunt de begudes que per si sola en combinats causi estralls en les nits boges dels joves adolescents espanyols, el veritable punt de mira de la fracassada llei. És evident que el famós “calimotxo” representa una de les formes més econòmiques d’emborratxar-se, i que gaudeix de força popularitat en bars de diverses parts de l’estat espanyol (al País Basc, per exemple, fent bon ús dels vins cosecheros de la Rioja alabesa). Però són els típics combinats de licors amb grau més refrescos, o la cervesa, els que més àmpliament dominen les nocturnes bacanals juvenils dels caps de setmana. A això cal sumar les drogues toves o dures, amfetamíniques o en pols, que en reforcen els efectes i/o es converteixen en el malson d’aquella nit, potser la darrera.
El problema plantejat per l’avantprojecte de llei rauria en la prohibició de publicitar el vi, com una més de les begudes alcohòliques, en certs espais en què el jovent té accés habitual. Tanmateix, les empreses que fan més publicitat de vi no són pas Viña del Mar o Don Simón, sinó més aviat els cellers i vinicultors que es dediquen a millorar cada cop més el nivell del vi, ja sigui en productes d’alt consum a les llars i restaurants (Sangre de Toro, marquesos de la Rioja, albarinyos, etc...) o en vins menys reconeguts socialment, entre els quals caldria incloure gairebé tots els catalans fora de la D.O. Penedès.
La degustació de vins de qualitat, de vins amb força i expressió quan se serveixen i es tasten en les condicions més o menys apropiades, resulta un plaer que no afavoreix l’alcoholisme, sinó una forma de plaer sensual que enllaça directament amb la nostra cultura mediterrània. La veritat, no m’imagino a cap noi o noia de 17 anys amb ampolles de l’Embruix del Llach (Priorat), Finca l’Argatà 2003 (Montsant) i Bru de Verdú (Costers del Segre), anant al botellón de la cantonada. Ni tampoc amb cao Marquès de Càceres reserva o amb un Abadía Retuerta Selección.
És deplorable haver de veure Rajoy amb una copa de bon penedès, erigint-se en portaveu dels productors de vi. És que el govern de l’Estat espanyol (i el català, per un altra banda) no s’ha adonat del potencial que té en el vi elaborat en la Pell de Brau? Saben quins són els riscos de tants i tants empresaris, especialment els que han aixecat reduïdes empreses familiars o semifalimiars? Desconeixen la intensa competència que dificulta les vendes no sols a l’interior de l’Estat, sinó també a l’exterior, en relació als vins francesos, italians, sud-americans, australians i, aviat, de l’Est d’Europa?
La publicitat del vi es pot acompanyar d’advertències (poc seductores) sobre els perills de consumir-lo abusivament, és clar. En aquestes línies no hi ha pas la voluntat de promoure l’hàbit letal de l’alcoholisme, ni tant sols de defensar les festes salvatges els caps de setmana com a pauses d’una suposada realitat frustrant i pesada per a la gent jove. Mai de la vida. Per damunt de tot, doncs, caldria estimular l’anomenat consum responsable, el qual no hauria d’ultrapassar el reconegut pedete lúcido de les velles generacions de cultivadors de l’enosofia. A vegades el puritanisme jacobí condueix a una crema de bruixes amb tuf d’ignorància.

Alcem la copa!

2006-12-11T00:32:00.000+01:00

Avui és un dia per a un poema. Joan Brossa el va escriure un 20 de novembre de fa 21 anys. Ara cal aplicar-lo, assaborir-lo, fer-lo nostre, en data d’avui, l’avui que ens fa vius, tot canviant “espanyol” per “xilè” i “Europa” per “Sudamèrica”. Alcem la copa! (malgrat la derrota moral que significa que el botxí-llit hagi passat al davant del botxí-justícia)

"FINAL!"

Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

La tercera llengua del tripartit

2006-11-23T23:56:00.000+01:00

El nou govern tripartit, en el qual caldria posar la confiança necessària per tirar endavant una Catalunya que s’allunyi de models socials dividits i fratricides, ha presentat un punt important de la seva nova política lingüística: L’ensenyament de la llengua anglesa a un nivell que permeti que els joves catalans s’hi comuniquin fluïdament. Es tracta d’una de les decisions més importants per al nostre futur sociolaboral: En el marc de la Unió Europea, en el marc del segle XXI, una educació completa requereix l’assimilació d’una o més llengües estrangeres, especialment l’anglès. Tristament, ben tristament, als països europeus se’ns identifica (juntament amb els italians i els portuguesos) per la pronúncia nefasta de l’anglès que presenta un català o un espanyol quan obre la boca. Sí, solament cal obrir la boca i emetre un reguitzell de fonemes amb voluntat de formar mots de la llengua anglesa per ser identificat com a peninsular (itàlic o ibèric). Trista condició, doncs, que ens imposa una reflexió col·lectiva. En aquest sentit, sembla que les iniciatives empreses fins ara no resulten ni suficients ni tampoc adients.

D’aquesta manera, l’avançament de l’edat d’inici de l’aprenentatge de l’anglès, tan aviat com es vulgui, no és sinó un pedaç al problema, que oculta les veritables qüestions de fons: La mentalitat de la població sobre l’anglès, el seu ensenyament i el seu ús, i la formació dels professionals, que sovint reprodueixen les metodologies dels seus mestres. Quant a la primera, no puc evitar pensar en la manca de pel·lícules en versió original als cinemes i a la televisió, en la creença generalitzada que esmerçar-se en imitar un dels accents de l’anglès resulta una boutade snob, o en el provincià orgull monolingüe que inunda les ments de tanta gent, també a casa nostra (encara que menys que a d’altres zones de l’Estat). De la debilitat se’n fa bandera i així anem. Pel que fa a la segona qüestió, cal un profund procés de reciclatge i d’aplicació de noves metodologies que promoguin l’ús de laboratoris d’idiomes i de pràctiques intenssives als instituts i escoles, deixant de banda la repetició contínua en cada curs de la mateixa matèria gramatical i, en bona part, la “gramaticitis” que es pateix en l’ensenyament i avaluació de les llengües estrangeres, és a dir, la focalització excessiva en aspectes gramaticals (en l’àmbit escrit, és clar) tant a l’aula com a les proves finals. Fins i tot caldria revisar a fons els plans d’estudis de Filologia anglesa i magisteri a la Universitat per establir prioritats educatives en l’àmbit de l’ensenyament de l’anglès. Cal, doncs, un projecte global, transversal i interdepartamental que estableixi tant els objectius com el procés de correcció i superació de totes aquestes deficiències, i és urgent. Please!

Neopàtria

2006-11-05T22:37:00.000+01:00

Neopàtria és el títol de la nova novel·la d’Hèctor López Bofill, que com a escriptor signa sense el cognom d’origen castellà, més val treure’s certes noses. I no ho escric amb ironia, ja que cadascú cerca la perfecció de la manera que creu més adient. A diferència de la infumable L’últim evangeli, la nova obra de Bofill es llegeix molt bé, amb certs alts i baixos, però amb un ritme narratiu molt més aconseguit que en la novel·la precedent. Penso que l’autor aconsegueix establir una relació ben travada entre la narració, la lírica de l’instant (o una poètica de la descripció en general) i l’entramat polític que crea el màxim magnetisme de l’actualitat. Sí, l’obra és actual i trenca amb elegància una tradició de la política-ficció catalana basada en la sàtira corrosiva (Un submarí a les estovalles) o el nyap literari (El complot dels anyells), a vegades en la forma desacomplexada del pamflet. Molts hi trobareu un excés de narcissisme (individual i de grup), que tendeix més a això que a una solució narrativa diguem-ne “postmoderna”. I també un excés de lirisme d’exaltació dionisíaca. En aquest darrer cas, penso, tanmateix, que es tracta d’un dels eixos de construcció de l’obra, en franca i volguda contraposició a la dinàmica més política del text, com a transposició dels elements col·lectius de cohesió que ens fan viure a tots a i a totes en polis i no tan polis. En aquest sentit, Bofill demostra un bell talent per presentar un conflicte d’impulsos (dionisíac i apol·lini) en una complexa xarxa de significacions opositives, en què els sentiments i els impulsos sexuals s’entrelliguen amb la política més elevada en una dansa macabra, sobretot finalment macabra. Seria bo que aquesta forma de literatura no caigués en el preciosisme i en els excessos abans esmentats, aprofitant el filó de Neopàtria, sinó que busqués d’altres camins paral·lels que no obviessin la qualitat literària.

Tornar

2006-10-03T18:25:00.000+02:00

Almodóvar ha tornat. Bé, tampoc feia gaire que havia marxat. Però la qualitat indiscutible d’altres realitzadors peninsulars, com Amenábar o Coixet, havia eclipsat parcialment aquella aura de figura embaixadora del cinema d’aquesta terra arreu del món. Mai havia estat jo un seguidor d’Almodóvar, però darrerament li havia observat un altre estil, una nova intel·ligència artística que feia realment més atractiva la seva obra, amb Todo sobre mi madre i, sobre tot, Hable con ella. La culminació d’aquest procés és la genial Volver, una pel·lícula que parla per sí mateixa, i parla d’Almodóvar, de l’obra d’Almodóvar i de la cultura en què ha viscut i s’ha format Almodóvar. Arreu del film trobem els plans i els colors, l’estètica vaja, que ja s’identifiquen indefectiblement amb la seva mà creadora. Tanmateix, penso que en aquest cas no és ella la protagonista del film, sinó aquells tres elements esmentats: L’autor, la seva obra i la seva cultura (materna). Almodóvar, doncs, realitza un gran homenatge a la seva terra, que semblava que tenia oblidada però que, de fet, amb aquesta pel·lícula demostra que mai va ser així. El títol del film, “Volver”, no es referiria tant a les circumstàncies narrades, sinó al mateix director en el seu “retorna casa”. Un dels més ben trobats leitmotivs del llargmetratge, les torres eòliques en constant moviment, ens evoquen clarament els molins de vent del Quixot, obra que resta subjacent durant tota la pel·lícula. Però és evident que es tracta d’un “antiquixot”.

Anem per parts. Tots els personatges principals són dones, lluitadores i tenaces, que toquen massa de peus a terra per fer bogeries, que viatgen amb cotxes amunt i avall, elles al volant: La victòria de les “Santxes Pances” de la modernitat. El padastre que abusa és sacrificat, no hi ha massa consideració cap al propietari del restaurant, a qui enganyen, i un dels pocs personatges masculins que gosa apropar-se a l’exuberant Penélope Cruz en el paper de Raimunda rep unes carbasses que no sols trenquen l’horitzó d’expectatives de l’espectador, sinó que tanquen la porta a una participació rellevant d’homes en el llargmetratge. Mentre que la novel·la de Cervantes planteja l’actuació d’un personatge completament empatxat de ficció, d’una ficció que supera exageradament la realitat, Almodóvar gira la truita per mostrar com la realitat supera la ficció, que el seny ens duu a situacions realment rocambolesques a causa de la follia que regna en les relacions humanes. Precisament crec que és la gràcia principal de la pel·lícula: La gran concentració de recursos, de referències, de tòpics almodovarians, en un film que es desenvolupa narrativament com un engranatge perfecte i que, a més, fa petar-se de riure en més d’una ocasió. Volver, tanmateix, no constitueix un diàleg entre l’espectador i el director en el marc de les provocacions de les obres inicials del manxec, sinó que és un veritable monòleg del creador sobre ell mateix (amb el títol, que el porta cap a la terra en què s’ha criat), sobre la seva obra (per l’estètica i les situacions enginyoses) i sobre la cultura manxega i espanyola, amb els seus tics masclistes i provincians, però també amb el seu immens. Cervantes. Es podria parlar abastament sobre la relació dels elements que composen el film fins a saturar-lo de bellesa, tendresa i intel·ligència: El gènere, el viatge interior, la mort, el fantàstic, la solidaritat, el paisatge, l’alienació, l’estrangeritat... Però ho deixarem aquí. Toca veure la pel·lícula, una obra mestra. Chapeau, Pedro.

El que Mahoma ens va portar

2006-09-16T21:28:00.000+02:00

Regensburg és el nom en alemany d’una ciutat que tradicionalment s’ha anomenat “Ratisbona” en català i en castellà. Es tracta d’una petita ciutat bavaresa, universitària i encantadora. Bé, la universitat és lletgíssima, però la ciutat continua tenint el seu encant petitburgès alemany. En una conferència celebrada recentment en aquesta població, el Papa acaba d’encendre els ànims d’allò que s’anomena “el món àrab”. Començo a estar molt d’acord amb aquells que postulen que molts dels esmentats creients d’aquesta religió utilitzen simplement qualsevol motiu, per pueril i insignificant que sigui, per crear un conflicte entre les dues civilitzacions que representen el món cristià i el món àrab. Una cita mig acadèmica per part d’un eminent teòleg (encara que Papa), perfectament contextualitzada en boca d’un personatge històric medieval, no hauria de provocar el llançament de bombes enlloc. Precisament, aquestes accions enforteixen els arguments del Papa contra l’ús de la violència en nom de la religió. També és cert que l’Església ho hauria pogut explicitar abans, això, i que consegüentment haurien d’excomunicar post mortem tots els membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola que defensaven l’alçament feixista del 36 com una “croada” contra el Mal roig. I també és cert que les denúncies de demagògia per part dels afectats són evidents: Quan el president americà surt a la televisió i anomena el nom de Déu en mig o al final d’un discurs bel·licista, el món cristià hauria de posar-se les mans al cap.
Sigui com sigui, penso que el problema no es troba en aquestes paradoxes o conflictes interpretatius, sinó en la profunda diferència entre el catolicisme (del Papa i l’Església en general) i l’islam respecte a determinats plantejaments teològics bàsics que s’observen tant en la manifestació quotidiana de les creences com en els nivells molt més elevats de la teorització sobre la pròpia religió. Hi ha un pensament més o menys subjacent en la ment dels musulmans que surten al carrer per protestar contra les paraules de Ratzinger: Tots o la gran majoria de catòlics són uns descreguts, uns hipòcrites que no creuen realment perquè no fan allò que la creença dictamina. En el món islàmic l’acció esdevé manifestació de fe en un grau molt més elevat que en l’actual món catòlic. Els musulmans veuen les pel·lícules occidentals, la premsa, ens coneixen, i saben que això sovint té poc a veure amb la doctrina de l’Església. Els musulmans no ens creuen, i esdevenim així impius, infidels al sol Déu que (teòricament) uneix ambdues cultures religioses. És així que qualsevol espurna encendrà el foc de la incomprensió, perquè des de l’actual plantejament religiós musulmà no se’ns pot comprendre: Ni la democràcia ni el que signifiquen els seus fonaments. Igual com nosaltres, que, des del nostre compromís ideològic que intenta fer conviure laïcitat i catolicisme, no podem entendre l’existència d’estats sota la xària (o llei islàmica) ni certes pràctiques estètiques i corporals que empresonen socialment i cultural les persones. El món cristià que representen l’Amèrica de Bush, l’Espanya aznarista o la mateixa Polònia va cometre l’error històric de debilitar la dictadura més sòlida de caràcter laic del món àrab, la de Husein, i va deixar les mans lliures a les dictadures o falses democràcies que exigeixen una professió de fe islàmica a la manera més extremista i fanàtica.

El partit de les vergonyes

2006-09-16T20:39:00.000+02:00

Ja ha sortit a la llum el cartell de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Les paraules de Boadella que han servit, entre d’altres, per presentar-lo en societat, recorden més aviat les intervencions descontrolades de Dalí als anys 20 i 30 contra l’establishment cultural català, i per tant es queden en això, en una histèria pseudoavantguardista d’un artista incomprès, que, a més, com en el cas de Dalí, té un fort punt de vanitat i autopromoció en el preciós món de les “marques” o “signatures” artístiques. A l’acte hi ha participat la Mora (no escric el seu nom de pila, perquè com és basc, deu odiar-lo tant com la resta de mostres culturals d’aquest antic poble) i hi ha enviat un missatge amical la Díez (el seu nom, tan simbòlic, tampoc es correspon amb la seva ideologia), les quals, ja comença a ser hora de manifestar-ho, no sabem ben bé què hi fan al Partit Socialista. Aquesta contaminació que impulsen amb el seu nacionalisme espanyolista i els seus suports sempre incondicionals a forces polítiques no socialistes que s’autodenominen falsament “antinacionalistes” les fan d’un altre paller.
El cartell en qüestió resulta ben simbòlic. L’advocat Rivera (no escric el seu nom de pila perquè no sé ell si l’escriu en català o en castellà), cap de llista de la formació, hi apareix despullat. Bé, està clar que la lectura és òbvia: La nuesa simbolitza la seva manca de programa. El lema que acompanya la imatge diu: “Ha nacido tu partido. Sólo nos importan las personas. No nos importa dónde naciste. No nos importa la lengua que hablas. No nos importa qué ropa vistes. Nos importas tú”. És clar que no els importa la llengua que “tu” parles, sigui català, rus, polonès, àrab, berber, xinès o romanès. Ells et continuaran parlant en castellà i intentaran imposar el castellà com a llengua franca en un lloc que es diu casualment Catalunya. Sí, els importa la persona, descontextualitzada absolutament de la seva situació: De gènere, de classe, d’ètnia o cultura. És com el pitjor malson neoultraliberal d’algú amb certa sensibilitat intel·lectual. Fart de demagògies, l’únic que demanaria als mitjans de comunicació és que atorguin el mateix ressò a d’altres partits polítics petits i molt més “entranyables”: Els carlins o l’extrema esquerra extraparlamentària. De fet, el cartell és també molt significatiu perquè el candidat s’hi tapa les vergonyes, i les vergonyes d’aquest partit no són altres que la seva pròpia demagògia, la ideologia que intenten ocultar, a partir de plantejaments que insulten la intel·ligència per l’absència de raonaments. Sols hi trobem directrius absurdes sense un context en què inscriure-les: La fal·làcia dels que amaguen una ideologia perquè els fa por que surti a la foto.

Desaprendre

2006-07-23T10:15:00.000+02:00

Desaprendre és un mot que a primera vista pot sobtar, i resultar molest o intolerable. L’aura positiva que ha cristal·litzat al voltant del mot ‘aprendre’ desqualificaria per se el seu contrari. A més, si es realitza una petita anàlisi del mot ens trobem que s’associa fàcilment amb l’oblit, el gran dimoni que, particularment en terres de la Península Ibèrica, ha suposat un dolor fàctic en moltes de les víctimes de les guerres i els conflictes. L’oblit i la desmemòria alcen el cap com a botxins de béns preuats, assimilats en forma d’experiència i de valor. Igualment, també pot evocar l’hedonisme radical, com a corrent que rebutja el fet mateix de suportar el possible pes negatiu de certs “aprenentatges” i es mostra absolutament irresponsable en el marc humà de convivència. En realitat, el mot ‘desaprendre’ resulta una revolta cognitiva contra la indoctrinació judeocristiana del coneixement en negatiu, indoctrinació que entronca de fet amb d’altres formes de pensament que no necessitaven ser necessàriament jueves o cristianes. Si ens fixem en la història primigènia, el Gènesi, font de la natura humana històrica segons la Bíblia, el pecat original suposa un mal, un element altament negatiu, un flagell en forma de taca, que condemna l’ésser humà a evocar contínuament tant la seva suposada imperfecció intrínseca com la capacitat de modelar una personalitat humana a partir d’aquest mal. En aquest segon sentit trobem el gran problema amb el valor del desaprenentatge. És a dir, la doctrina creient explicitada més amunt connecta amb la valoració del mal i de les experiències negatives (traumàtiques) com a elements que dialècticament condueixen a un coneixement més ampli i sòlid, a una maduració de la personalitat que enriqueix profundament la persona que ho aplica. Malgrat que hi hagi un component dialèctic constant en aquest procés, la veritat és que bàsicament es constitueix com un sistema acumulatiu, en el qual es valora sobretot la suma d’experiències, en molts casos ja hem dit que negatives, per assumir una personalitat diferenciada, en progrés. Es podria dir aleshores que els pecats originals, en la seva negativitat més contundent, ajuden a construir una fortalesa psicològica i cognitiva de l’ésser que li faciliten una comprensió del món i de si mateix més àmplia.
Sense ànims de contradir la totalitat d’aquests raonaments, caldria advertir que, tanmateix, el fet de desaprendre no suposa, o no hauria de suposar, l’enemic a combatre sinó un bon aliat en les finalitats bondadoses i constructives a què s’arriba, segons sembla, amb aquell aprenentatge dialècticoacumulatiu. Desaprendre significa en aquest sentit l’acte de deixar de banda, d’inutilitzar, certes experiències que es transformen dins l’ésser en reproduccions a petita escala d’aquell gran pecat original que ens taca i ens amarga l’existència amb el seu record. Assumir aquest procés com quelcom positiu ens ajuda a no ser falsament forts, és a dir, a no formar una armadura de dolor al nostre voltant per evitar futures ferides, sinó a considerar el fets de la nostra història personal com el flux d’un riu heraclitià: Panta rei. En aquest sentit, enfront de l’immobilisme implícit en el procés acumulatiu anterior, aquest model es perfecciona a través de la capacitat de moviment, de dinamisme per expurgar o exorcitzar certs elements negatius, en un retorn si es vol a determinades pràctiques paganes precristianes. Desaprendre és crear una fortalesa més autèntica a partir de la felicitat i la complicitat interpersonal, quelcom molt més arriscat i complex que l’altre model presentat. A més, al meu parer, igual que conceptes com el de desexili, el desaprenentatge no suposa una renúncia claudicant, total i completa, sinó més aviat un exercici d’aclimatació, una pràctica d’autodefensa davant la realitat de les seves representacions humanes que ens afecta. Es tracta d’un tema molt ampli i molt atractiu, que potser valdrà la pena aprofundir més endavant.

Bessonada

2006-07-11T00:59:00.000+02:00

Els pitjors malsons de molts polonesos amb seny polític i empenta de progrés han esdevingut una realitat insuperable: Hi ha hagut un pacte amb el populisme més descarat i ridiculitzat de Lepper, el ministre d’educació és un criptofeixista i el poder de la nació rau en dos germans bessons que no saben somriure, i quan ho fan semblen l’Aznar, que feia més aviat ganyotes per provocar por als menors d’edat. Viure per veure. Imagineu-vos l’escàndol que s’hagués produït a qualsevol país democràtic occidental si el cap d’estat hagués nomenat primer ministre, és a dir, president del govern, al seu germà. ¿Un Pasqual president amb un Ernest conseller en cap? ¿Un Chirac amb un chiraquet? Bé és cert que en força països d’aquestes característiques el problema resulta artificial, ja que els caps d’estat pertanyen a monarquies sense incidència real o pràctica en la vida política del país.
Dos germans bessons en el govern, ocupant a més els dos càrrecs més alts de representació, constitueix un exemple tan fastigós de nepotisme mafiós que quasevol es posaria les mans al cap. Un parell d’arguments a la defensiva suren en l’aire: Ambdós es dediquen a la política des de fa temps i, en un estat democràtic, tots els ciutadans nascuts allí tenen dret a ser elegibles per a un càrrec, si no es troben en situació jurídica i/o penal incompatible. Cap dels dos soluciona el problema d’estètica (o d’antiestètica) que sintetitzen aquest parell d’homenets que amb prou feines saben vocalitzar. Darrerament, a més, han demostrat que són tan curts de mires en el seu nacionalisme acomplexat que qualsevol rucada els converteix en lleons ferits. El més trist de tot és que aquí ningú reacciona amb fermesa: Ni el món econòmic, ni el món cultural ni el món polític de l’oposició. Tot és resignació, com si la democràcia fos la clau per obrir qualsevol porta, fins i tot la de la duplicació fisonòmica en el poder. De fet, la cosa de la bessonada aquesta que els ha caigut als polonesos dóna per a moltes pel·lícules antiutòpiques i de terror fantàstic. A veure si algun productor de Hollywood s’hi anima... La democràcia, companys, no ha de ser un ídol, un comodí que ens permeti fer allò que ens surt dels nassos si ens han escollit per majoria. La responsabilitat i l’honestedat davant dels ciutadans, el bé del país i l’avenç de la societat suposen un requisit imprescindible. Sigui com sigui, van ser els mateixos polonesos qui van donar els càrrecs assenyalats als candidats i germans Kaczyński. Que s’ho facin mirar, sisplau!

D'oest a est, cap a l'esquerra

2006-07-08T23:00:00.000+02:00

Fa uns dies va ser editat el llibre Historie z Lewej Ręki, que arribarà a les llibreries d’aquí a un parell de setmanes màxim a causa de qüestions de distribució. L’autor de l’obra no és cap polonès, tanmateix, però el traductor sí: Witold Maciejewski (“Witas”, per als amics). En efecte, hi ha un original, l’original, que potser sona més conegut en aquesta llengua en què escric: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. Es tracta de la primera traducció al polonès d’un llibre d’aquest immens autor català, un dels millors narradors contemporanis d’alçada i valor universals. Tot plegat ha estat possible mercès a la gentilesa tant del suport econòmic de l’Institut Ramon Llull com del bon gust de l’editorial Biblioteka Telgte. És un gran pas i una gran aposta per a una adequada promoció de la literatura catalana de qualitat a Polònia, per bé que Moncada ja ha estat traduït a idiomes molt diversos (anglès, alemany, francès, danès, suec, holandès, portuguès, japonès...). Caldrà agrair a persones com en Witas l’aposta, l’esforç i les ganes que encara mantenen per seguir amb la tasca de fer visible la nostra cultura a Polònia. Es tracta d’un gran text i la traducció resulta una translació força encertada de l’original, entre d’altres per l’esmerçat interès d’en Witas a recercar el significat o significats possibles d’expressions força rebuscades de l’autor de Mequinensa. A més, l’edició polonesa conserva el pròleg original de Pere Calders, un altre gran autor català que ja ha estat traduït en mostres antològiques de diverses publicacions periòdiques. El món creat per Moncada evocarà probablement als lectors polonesos el realisme màgic sud-americà tradicional, però amb una ambientació diferenciada que els acostarà a la nostra cultura. Esperem que tingui tant d’èxit com entre nosaltres!

Les veus de l'Àgora

2006-07-07T23:30:00.000+02:00

Realitzar debats seriosos a la televisió hauria de ser un deure de les institucions responsables dels mitjans de comunicació públics. Hi són necessaris tant la presència de persones enteses en la matèria o implicades directament en el tema del debat com l’ajustament sempre de les quotes de participació segons les perspectives preses, a fi d’establir un diàleg constructiu i no monòlegs entotsolats de melic ample. Diuen que una de les manifestacions més evidents que la televisió pública espanyola ha baixat de qualitat durant els darrers anys és la manca d’aquesta mena de debats, tot seguint les parrandes de les cadenes privades en uns temes de premsa groga del tot abominables. Sortosament, a casa nostra disposem d’Àgora, un programa del Canal 33 que sembla satisfer els requisits esmentats anteriorment per establir debats encertats, diversos i sucosos.
Tanmateix, fa la impressió que moltes vegades, massa vegades, els responsables del programa volen ser més papistes que el Papa i, a l’hora de presentar una problemàtica determinada sobre la qual a Catalunya hi ha una opinió majoritària indiscutible, busquen notables veus crítiques amb aquest plantejament. No crec que sigui una mostra de masoquisme, sinó més aviat de political correctness mal entesa (que és com s’entén normalment la political correctness. Per cert: Les sigles habituals d’aquest concepte, PC, resulten d’una incorrecció política brutal...). Moltes vegades, aquestes veus es dediquen a recitar tota la porqueria demagògica que salta als mitjans de comunicació d’altres bandes de l’Estat espanyol, i provoquen la necessitat de perdre el temps responent a barbaritats, en lloc d’aprofitar l’estona per profunditzar realment en la qüestió que toca. A vegades formen grups corals que trenquen la placidesa de tot el programa. Ignoro si la voluntat última dels responsables del debat és mostrar com un parell o tres de personatges són capaços de dir tantes bestieses i trencar el ritme del debat, escenificant la seva poca validesa com a convidats i, d’aquesta manera, desqualificant-se ells mateixos com a tals. Però potser això seria anar massa lluny, especialment enfront de la manca de dialèctica diàfana per part del moderador en aquest sentit. Paral·lelament, quasi en cada emissió sembla que triïn convidats que representin un partit determinat, aspecte que deu provocar la fruïció dels força espectadors per veure de quin és qui (i no qui és qui). La correcció política, una altra vegada.
Bé, un dels episodis més lamentables d’”Àgora” correspon a la darrera emissió del programa, amb el sonor tema “Pau a Euskadi: Diàleg o rendició”. El portaveu del Fòrum d’Ermua, Iñaki Ezquerra, la professora universitària Gotzone Mora, i la periodista Carmen Gurruchaga, eren els tres mosqueters de la manipulació, la confusió i el pensament més ranci de la dreta espanyolista. Hi utilitzaven termes i idees que farien por a qualsevol persona de seny: Avui ha sortit a la llum una enquesta d’opinió que posa sobre la taula l’evidència que el 90% dels ciutadans d’Euskadi estan a favor de la recerca de la pau i la superació del conflicte per la via que ha emprès l’actual govern espanyol. Per tant, si tant s’ha de cuidar la correcció política i la “representativitat” dels convidats, sisplau, Àgora, fixeu-vos-hi més a l’hora de fer la tria. N’hi ha que volen parlar en nom de tots i que, de fet, tenen una projecció pública realment immerescuda. La gent, el poble, la població en general, és més assenyada que quatre buscaportades.

Lluís Llach a Poznan

2006-07-06T23:52:00.000+02:00

Lluís Llach va actuar a Poznan dilluns passat. Una notícia que per a alguns dels que vivim i treballem en aquesta ciutat resultava inimaginable es va materialitzar, a més, en una plaça pública de manera gratuïta. Llach va ser contractat pels organitzadors dels actes commemoratius del Juny de 1956. Ara fa cinquanta anys es va produir un aixecament popular contra les condicions opressores (tant econòmiques com polítiques) del règim comunista. Alguns artistes polonesos van començar a versionar peces musicals de la cançó protesta catalana. La peça que va tenir més èxit va ser “Mury” (murs), que de la mà de Jacek Kaczmarski era una adaptació de “L’estaca” al context ideològic de l’oposició democràtica polonesa d’aquest clàssic (també) de la lluita antitotalitària (sí, Piqué, sí, el franquisme era un feixisme).
El concert va ser un èxit: El públic no sols va romandre atent durant tot l’espectacle, sinó que també vibraven amb les cançons de l’artista català. Va ser impressionant, perquè Llach, tot i que ja ha posat data de caducitat als seus recitals en públic, continua tenint una força i un magnetisme incomparables. Encara que no en sóc un seguidor afamat, considero que indubtablement constitueix un dels grans músics de la música popular contemporània catalana. “L’estaca” va fer alçar el públic que, en silenci, ondejava els braços en senyal de fraternitat. Llach va aprofitar per fer intervencions breus entre cançó i cançó, a voltes presentant senzillament les peces, a voltes posant el seu gra de sorra en la crítica de les impertinències del malgovern. La traducció, si se’n pot dir així, va anar a càrrec de Jarosław Gugała, hispanista i periodista que, en el seu moment i juntament amb el seu grup (Zespół Reprezentacyjny), va interpretar a Polònia cançons de Llach tant en versió original com en adaptacions més fidels a l’original que les de Kaczmarski, per exemple. L’artista de casa nostra va canviar de llengua i es va passar a l’espanyol per tal que en Gugała l’entengués millor. De res va servir, però, aquesta concessió, ja que el presentador polonès va tenir pensades tan curioses com traduir “el món és ple de valors banals i frívols” per “els humans compartim molts valors”, o “tendresa” per “enyorança”. A més, en Gugała va evitar en tot moment centrar la figura de Llach a Catalunya, i fins i tot va enllestir ben de pressa la llengua pròpia del cantant, fet important donada la cultura mitjana dels polonesos sobre la qüestió. S’entén que la presència del versionador inicial de Llach fos simbòlica, però cal assenyalar que fou llastimosa des del punt de vista pràctic. Sigui com sigui, els esforços terroristes de Gugała no van deslluir un concert tan intens, polític, romàntic i mediterrani. Una mica de llum entre tanta estultícia.

Europa, Franco i el pa a l'ull

2006-07-04T22:59:00.000+02:00

Ahir es va aprovar la proposta presentada pel govern espanyol que permet als ciutadans de la UE adreçar-se per escrit al parlament europeu en català, euskera o gallec. Aquesta iniciativa ha trobat molts obstacles, especialment fomentades per aquells “amics de Catalunya” que es fan dir “populars”. No cal dir que ha estat un pas endavant, però també que la proposta ha estat amputada a causa de l’oposició a mesures més polítiques, com la possibilitat d’expressar-se en aquestes llengües peninsulars en les sessions parlamentàries. A poc a poc, i amb bona lletra, que els inquisidors són molts i tenen força. Ara bé, si parlem de torquemades, potser valdrà la pena afegir que per a molts països de la UE la realitat i la història de l’Estat espanyol constitueixen un enigma, un magma inconegut, en què encara pesen uns esquemes consolidats per la propaganda franquista, estadounidenca i d’altres.
Això s’ha vist clarament avui, que ha estat també un dia molt especial al Parlament Europeu en relació a la societat espanyola del segle XX i XXI: S’han posat les cartes sobre la taula. El Partit Popular Europeu (al grup del qual, recordem-ho, està integrada Unió Democràtica de Catalunya) ha girat l’esquena a una acció valenta de crítica del cop d’estat de 1936 i de la dictadura franquista, per posicionar-se en declaracions més etèries, o, com la del PP espanyol, del tot insostenibles davant la magnitud del mal provocat pel Franquisme. Per sort, el president del grup popular europeu, ha tingut l’oportunitat d’expressar el seu rebuig més frontal a qualsevol dictadura (la de Franco també) i als defensors d’aquestes dictadures. Aquesta gràcia l’ha rebuda de la mà d’un eurodiputat polonès, Maciej Giertych, que ha fet una defensa aferrissada de les actuacions de l’exèrcit i l’església de l’Espanya d’aleshores. Giertych pertany a un dels partits que governen en coalició a Polònia, i que duu el pacífic nom de Lliga de les Famílies Poloneses. De fet, és el pare del seu líder en aquest país de l’Est. Tot i que diversos membres de l’europarlament no han dubtat en llançar a la cara d’aquest senyor la qualificació de feixista, la veritat és que molts, molts i massa, polonesos no s’allunyen gaire dels plantejaments que avui ha exposat en aquesta cambra. I, m’agradaria equivocar-me quan dic que d’altres europeus també ho veuen de forma similar, especialment perquè a pocs els interessa manifestar en els llibres escolars d’història la covardia de nacions democràtiques davant el feixisme, i la presència de l’element “bolxevic” dóna força joc a simplificacions i visions maniqueistes. Franco és encara per a molts un dictador tou, amable, poca cosa i, fins i tot, entranyable, coincidint plenament amb l’anomenat franquisme sociològic.
Fill de l’exili nacionalista polonès provocat per la dictadura comunista, Giertych va llicenciar-se a Oxford i es va doctorar a Toronto. Especialista en dendrologia, va anar a raure en un institut de recerca a Kórnik, petita població al costat de la ciutat on visc actualment, Poznan. L’any 1986 va entrar al Consell Consultiu creat per Jaruzelski (el general que duia les regnes de l’estat comunista polonès), consell que integrava personalitats properes al règim i figures intel·lectuals de l’oposició. Aleshores, Giertych defensava estrènyer els lligams amb (sorpresa!) la Unió Soviètica, mentre criticava els opositors que confiaven en un Occident (llegeixis “Alemanya”) voraç dels territoris fronterers de l’oest de Polònia. D’alguna manera beu de les fonts antisemites i paneslavistes d’antecessors seus que definien una essència eslava diferent respecte de la resta d’Europa i creixien en l’odi a l’estranger. Tot plegat el converteix, a ell i al seu partit, en un exemple clar de feixista contemporani.

A Polònia van maldades

2006-04-30T18:21:00.000+02:00

A Polònia, la de debò, aquella que ens evoca el fred, la vodka i, més recentment, uns manetes eficients, les coses polítiques van maldades. La culpa, com sempre, no és pas dels polítics, que simplement es presenten i fan la seva feina, millor o pitjor, sinó dels electors, que tenen la mania de votar..., de votar malament, és clar. Aquesta desgràcia passa a més d’un país, no sols a Polònia. Tanmateix, el fet de viure-hi afecta a qui escriu aquestes ratlles, i m’ha menat a una sèrie de reflexions. Per sintetitzar, diré que fa uns mesos van celebrar-se eleccions, durant les quals el clima mediàtic i el vox populi auguraven que els dos favorits, el partit liberal (PO) i el partit cristianodemòcrata catòlic (PiS), arribarien a un acord de govern per treure Polònia del llot en què els anomenats “excomunistes” l’havien duta, una Polònia burocratitzada, plena de corrupció i amb la memòria històrica bloquejada.
Els salvadors del corral parlamentari, tanmateix, no es van entendre. Oh, desgràcia! I qui va agafar la torxa per ajudar a formar govern, en les condicions de minoria que limitaven el guanyador (el PiS criastianodemòcrata), foren els partits petits del populisme i l’extrema dreta, ambdós nacionalistes a la seva manera. De moment, s’ha signat un acord de coalició entre PiS i Samoobrona, un partit liderat per un personatge populista, plat fort dels acudits i les anècdotes del desgavell polític en què viu immersa Polònia. Es diu Lepper i, traslladat al nostre corral, el podríem identificar amb en Gil, que descansi (però no en pau, que no el deixaran amb tant de pis il·legal a Marbella). Lepper ha estat condemnat per tribunals polonesos i s’ha caracteritzat per un discurs incendiari contra la Unió Europea. Malgrat que el seu partit defensa bàsicament postulats que es poden qualificar d’esquerres, ha pactat amb la dreta per la seva coincidència, profunda, en les polítiques socials (de subsidi) i nacional (antioccidentals, per entendre’ns) que, òbviament, no comparteixen amb els liberals, segon partit a Polònia i tràgicament dolguts del segon pla que han hagut d’assumir. L’extrema dreta de LPR encara no ha entrat com a tal en el govern, però alguns diputats trànsfugues ja s’han apuntat al carro del poder amb algun títol de ministre pel mig. I la voluntat dels partits de la coalició és que, per assolir “estabilitat” en la governació de Polònia, LPR s’incorpori com més aviat millor a la magnífica coalició ultracatòlica, hipersocial i cutrenacionalista. Si no hi han entrat encara no és pas per una qüestió de programes, o fins i tot de personalismes (com podria semblar a primera vista) sinó de butaques a repartir.
Bé, el nucli del problema es troba en el començament de tot plegat, és a dir, en el procés electoral que es va viure fa uns mesos. Solament algú profundament indocumentat, és a dir, mancat de la mínima cultura política, podria imaginar que encaixarien dos programes tan oposats com els que presentava el PiS (extremadament catòlic, profundament social en pensions i subsidis, alhora que marcadament nacionalista) i el partit liberal (típicament liberal, sense integrismes aznarians). Ara molts posen el crit al cel veient la coalició amb Lepper. No pensaven pas que el seu suport al PiS podria acabar servint per pactar amb el populisme de jutjat i la dreta parafeixista. Doncs, bé, en política els programes i les ideologies juguen més fort que no pas les persones (llevat de casos realment greus de crisi econòmica i nacional). I els programes dels partits i diputats en coalició tenen molts més punts de coincidència i resulten, si voleu, un indret “natural” d’encaix polític davant de l’artificiositat difícil de mantenir que hauria significat un acord amb els liberals.
A Polònia, des de la caiguda del Mur, existeix un problema greu amb la dreta, és a dir, amb la inserció de la dreta en el marc polític, profundament tocada perquè encara no ha demostrat que pugui governar correctament i amb certa “normalitat” ni ha sabut trencar ni aïllar-se de les contaminacions corruptes del règim dictatorial anterior. Alhora es troba dividida entre els sectors ultracatòlics, integristes pel que fa a la moral i “socialitzants” en relació a la política econòmica, i els sectors liberals de l’empresariat, menys preocupats per la parafernàlia religiosa i exaltadors, en diversos graus, del capitalisme salvatge. L’odi al comunisme és allò que els agermana, massa poc en els temps que corren.

Polònia / PØLØ̀ИIД (II)

2006-04-30T18:06:00.000+02:00

S’ha de dir que, en referència al programa Polònia, l’aparició encertada i, a vegades, brillant, d’imitacions de figures com Franco, de membres de l’organització terrorista ETA d’alguns membres parafeixistes del PP, i d’algunes frases en boca de membres de la monarquia espanyola, han trencat amb aquella mediocritat de la ironia que jo mateix denunciava fa unes setmanes. Això ha augmentat al meu parer la qualitat del programa, que s’ha convertit gairebé en un punt de referència de com fer bon humor amb la situació sociopolítica actual. A més a més, la tasca de presentació d’una sèrie de personatges poc coneguts a nivell general ha permès que hagin anat entrant per la porta gran en l’imaginari popular, amb totes les exageracions que els humanitzen i que els atorguen un carisma singular. En aquest sentit, caldria valorar que l’exconsellera Mieres va sortir molt poc, i la vegada que ha despertat més ironia ha estat justament quan ha aparegut no essent ja consellera de la Generalitat de Catalunya. La doble ironia d’aquest “acte de presència” mereix una baixada de capell. L’absència del Conseller Primer constitueix un interrogant que, per i en si mateix, també fa gràcia.

Persones públiques

2006-03-16T21:53:00.000+01:00

La dona del Cèsar no sols ha de ser honrada sinó que ho ha de semblar. Encara que el Cèsar dugui el simpàtic nom de "Pep". Aquesta lliçó de la història, d’un to patriarcal pujat, ha assaltat una de les defensores més honrades i convençudes del panorama català. Com que es tracta d’un cas injust no caldria parlar-ne més. Però... Què significa ser una persona pública? Doncs, jugar a un joc, un joc de debò, no el de la representació política per divertiment o en èpoques juvenils de formació. La política és un món en què la personalitat esdevé pública per normes institucionalizades socialment, més enllà dels desitjos personals de cadascun dels actors del joc. I aquí cal anar en compte. El “¿per què no?” pot convertir-se en dimissió o en escàndol per satisfer la fam caníbal de molts mitjans de comunicació. M’agradaria que la dona del Cèsar tingués un nom i un cognom, que l’època de Lot hagués passat, que Sodoma i Gomorra no fossin identificades amb el meu país ni amb cap altre país, que l’àngel del Senyor es fotés de lloros i que la vida fos més amable amb els qui treballen per fer respectar la justícia i la llibertat. El pensament és viu, l’acció cal mantenir-la amb coratge.

Del cànon al màrqueting

2006-03-10T10:26:00.000+01:00

L’obertura del cànon literari ha estat una de les reivindicacions històriques que les esquerres culturals han defensat amb vehemència i bona part de raó. L’obertura del cànon cap a les escriptures menyspreades pels poders elitistes i centralistes sembla ja una de les fites del segle XX que cal valorar rigorosament com un efecte de democratització i humanització de l’art, malgrat els miratges òptics que superficialment podrien contradir aquesta afirmació. Ara bé, quan parlem del cànon no podem evitar situar-nos en el marc institucional. Una de les principals institucions encarregades de fixar una de sèrie de pautes que puguin dur a un o diversos cànons opcionals és la universitat. No estic segur si la universitat catalana ha sabut realitzar aquest paper amb solvència. Potser no ha tingut els mecanismes adients per fer-ho, donat que calia recuperar uns anys preciosos de manca d’estudis, anys furtats per dictadures i opressions que encara cuegen en boques nefastes. O potser han coincidit incapacitats d’habilitat acadèmica i de poder real a l’hora de dur a terme les operacions requerides. En molts casos, es fa més feina des d’universitats foranes, gràcies a l’activitat d’investigadors estrangers, que no pas a casa. En tot cas, les institucions canonitzadores no tenen la seu únicament en l’ensenyament superior. Els organismes del govern o les grans marques editorials en són partícips, sobretot en esdeveniments de canonització pública de gran volada. Penso, tinc aquesta impressió, que encara duem una llosa dels temps d’opressió abans esmentats, consistent en la por a la crítica dels escrits literaris en català: Puix és en català, Déu li'n don glòria. Ja sabem que sí que hi ha crítiques entre capelletes, però el fet mateix que es tracti de capelletes n’elimina qualsevol legitimitat de versemblança institucional. La qüestió més greu arriba quan cal realitzar institucionalment una promoció d’autors en llengua catalana fora de casa nostra. La incapacitat canonitzadora fa que no disposem de les armes de màrqueting adequades. Un dels principis d’aquest art de la persuasió contemporània és l’economia dels missatges per a la fixació. Si parlem del màrqueting de productes de qualitat (que tant podria ser oli de les Garrigues, vi del Priorat o un escriptor de Manacor, en el nostre cas), es tracta d’un punt clau. No podem esperar que realitzar una promoció adient d’un cànon obert sense mires estètiques o literàries. Calen uns quants noms contemporanis, una selecció en l’àmbit de la novel·lística, la narrativa curta, la poesia i el teatre (que encara es considera curiosament com a integrant de la literatura) per propiciar una imatge de la literatura catalana de qualitat arreu del món. Ens ha mancat, és veritat, un premi Nobel que ens fes de pal de paller. Cal, doncs, construir un bon bastiment que ens permeti sortir a fora amb dignitat i credibilitat. La nostra cultura pateix d’un gran desconeixement a l’exterior. Si resulta que la primera novel·la que un alemany llegeix traduïda del català és, posem per cas, L’últim evangeli de l’Hèctor Bofill, ja l’haurem espifiada. Molt probablement no provarà de llegir Moncada, Porcel, Cabré, els Riera... Els estereotips psicològics de les persones i la manca de temps en un món ple a vessar d’oferta cultural no jugarien al nostre favor. És imprescindible, doncs, una política de traduccions, més dinamitzadora que normativitzadora, que, en contacte amb d’altres entitats i personalitats del món literari a casa i a l’estranger, arrangin estratègies i línies d’actuació.

Polònia / PØLØ̀ИIД

2006-03-02T11:27:00.000+01:00

Ha nascut un nou programa a TV3 que pot alegrar aquells que, com un servidor, s’hi senten identificats per partida doble: “Polònia”. El grafisme emprat per a la presentació estètica del programa respon a un joc amb els tòpics, igual que el títol del programa. És a dir, el món polonès s’adscriu a la realitat (post)soviètica, i s’utilitza una barreja de ciríl·lic (incongruent) amb grafies no estrictament llatines, però que tampoc són poloneses (ą, ę, ł, ń...). Una llàstima: Es tracta d’una nova ocasió perduda perquè els catalans descobrissin alguna cosa dels seus “compatriotes” de nord enllà. Les imatges de la presentació creen una atmosfera on es barreja el cartellisme de propaganda i el militarisme grandiloqüent de l’època comunista. Bé, sé que aquest tipus de correspondències humorístiques, estereotipades, no han fet gràcia a alguns polonesos, però la majoria d’estudiants de català han trobat molt divertit que el seu país sigui el nom escollit per a un programa de la televisió catalana.

Sigui com sigui, “Polònia” intenta posar a la llum sobre aquell costum tan sa de riure’s una mica d’un mateix, aprofitant la força del riure aliè (dels que ens anomenen despectivament “polacos”, clar). Encara molta gent pregunta per quins set sous rebem aquesta denominació i no d’altres. Bé, hi ha diverses teories però no se’n sap cap de certa. L’únic que puc dir és que “Polònia” no arriba al nivell humorístic d’altres programes del mateix estil i format. Es podria dir que sembla voler treure rendiment de sèries com “Vaya semanita”, però aquest programa basc provoca un riure més obert i ample que no pas la nostra “Polònia”. Segurament el quid de la qüestió es troba en la naturalesa de l’humor mateix. Sense entrar en Freud o d’altres insignes personalitats que s’han dedicat al tema, resulta prou evident que el contrast de registres i d’accions és una de les fonts del bon riure, aprofitat en paròdies com les dels programes esmentats. Tanmateix, també hi ha graus en les possibilitats de fer humor amb aquest material, ja que com més distància existeixi entre els registres o accions més farà que ens petem de riure. Al País Basc aquesta distància resulta prou gran per provocar situacions d’una alta comicitat, a causa del conflicte entre el dramatisme de la violència discursiva de la “realitat”, d’una banda, i l’eufemització del tema a través de la petitesa dels personatges que hi són presents, de l’altra. A TV3 l’“oasi” català, que ens ha permès viure amb discursos satisfets d’autocongratulació sovintejada, impedeix jugar amb els contrasts d’aquesta forma, i moltes paròdies esdevenen “paròdies de paròdies”, per la proximitat dels registres i dels graus. La proximitat entre els registres contrastats ve, també cal dir-ho, d’una determinada visió del poder, i de la relació sociocultural que es crea entre la ciutadania i el poder. La manca d’una autoexaltació versemblant, el fracàs de la mitificació de certes qüestions o la mateixa ironia que domina en el discurs sobre la catalanitat trenca qualsevol possibilitat de l’abisme necessari entre registres per fer humor i pixar-se de riure. Això, els catalans, preferim fer-ho d’altres maneres.

Això no hauria de passar

2006-01-09T21:12:00.000+01:00

A l’hora de comentar les notícies o els fets que es produeixen al país, es tendeix sovint a fer comparacions amb d’altres països, comparacions genèriques del tipus “això no passa/passaria enlloc del món”. En certes ocasions resulta legítim i justificat, però la majoria de vegades es comet un acte d’ignorància i supèrbia, per creure que sabem què passa o què passaria en certs llocs del món, fins i tot aquells que es troben ben a prop de les fronteres catalanes o espanyoles. Darrerament el PP s’ha lluït amb afirmacions d’aquest tipus en relació a lleis i projectes de llei en discussió. Com que forma part de la seva estratègia salvatge, ho deixarem estar de moment.
Tanmateix, crec que val la pena aprofitar l’avinentesa per emprar aquesta fórmula genèrica: Penso que enlloc del món occidental podria passar que un militar realitzés unes declaracions il·legals pel seu càrrec i que el principal partit de la dreta donés cobertura justificativa a les seves paraules com ha fet. Es tracta d’un acte de fe creure que no poden haver cops d’estat en països membres de la Unió Europea. Tampoc es tracta d’espantar a ningú, però les incitacions a l’odi han capgirat societats que semblaven ben estables en un altre ordre de coses. A més a més, igual que el colonialisme estadounidenc va saber adaptar-se als nous temps i mutar-se per xuclar la sang en molts països hispans durant el segle XX, l’autoritarisme espanyol de caire feixistoide també es muta i s’ajusta a les demandes de les circumstàncies. En aquest sentit, no cal parlar de cops d’estat, però sí d’un militarisme agressor que es pot manifestar de formes diverses per mantenir un status quo de dominació sobre qui sigui. Encara que la política ficció resulta un terreny pantanós, no cal massa imaginació per pensar en un dòmino de violència als Balcans si es produïssin una sèrie d’esdeveniments nefastos en certs enclavaments de conflicte ètnic.

Des que en Serra va esdevenir Ministre de Defensa semblava que l’exèrcit s’havia democratitzat. Des que l’Aznar va començar a liderar el projecte dretà espanyol, semblava que els conservadors s’estaven democratitzant. Ara que l’exèrcit professional ha estalviat moltes salvatjades a joves innocents cal vetllar i prendre mesures dràstiques com les que ha pres el govern espanyol per aturar qualsevol mena (mena!) de desacatament a les lleis per part dels comandaments militars.

Les nostres corones d'espines

2005-12-09T22:18:00.000+01:00

La imatge d’un Papa amb tricorni no pot deixar indiferent a un habitant de l’Estat espanyol. Aquesta imatge, que va aparèixer fa uns dies a la premsa, és evident que porta a la reflexió. Benet XVI s’ha caracteritzat per ser un personatge extremadament cultivat dins de l’Església, i més si tenim en compte que va treballar directament en casos d’heretgies i desviacions del dogma que dia rere dia el posaven davant d’aspectes rellevants de la cultura, la societat i la política de moltes regions i països del món. Seria extremadament improbable que el Sant Pare desconegués què significa el tricorni a Espanya, i més concretament a Catalunya. Si bé cal advertir que la propietària dels tricornis, la Guàrdia Civil, va participar de forma diversa en els moments posteriors al cop d’estat feixista del 36 i al llarg de la Guerra Civil (amb defensors de la República a Catalunya, per exemple), els anys anteriors i posteriors de caciquisme i dictadures va tenir un paper executor principal en la tasca de reprimir sense pietat els moviments democràtics, obreristes i nacionalistes. El tricorni simbolitza aquesta crueltat envers els derrotats, els dèbils, els desvalguts, i la protecció dels propietaris incapaços d’estendre la mà per a la concòrdia de les persones i dels pobles d’Espanya. L’Església espanyola del franquisme era còmplice directe d’aquesta situació, i encara és hora que en demanin alguna mena de perdó.

L’ús d’un tricorni en públic després de les manifestacions que s’han produït a Madrid de la mà de la dreta espanyola més reaccionària i més insolidària no pot ser llegit ingènuament com un error, una badada o un caprici poc adient. Res de tot això pot amagar el fet que l’Església ha posat el punt de mira a Espanya. Li preocupa profundament l’evolució del catolicisme en els seus territoris, i així ho han confirmat fonts vaticanes, especialment a partir de la victòria de Zapatero i de la consegüent reculada de privilegis per al sector eclesiàstic. El Vaticà fa política, de gestos i de fets. L’ha portada a terme durant molts segles i ho continuarà fent. A més, cal tenir en compte que es troba en la mateixa situació moral com la dona del Cèsar: No sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar. Una possible imatge poc convincent de seguida seria matisada o corregida pels portaveus sagrats.
Així, doncs, l’ús del tricorni, en aquesta conjuntura ideològica, i amb tot el seu simbolisme, fa veritablement fàstic: La icona del nacionalcatolicisme feta realitat! Ens posa davant dels ulls amb qui està i què vol l’Església catòlica. Fa tant de mal, fa tant de mal obrir aquestes ferides en la memòria i no saber dir prou a un sector conservador que no ha perdut el tarannà feixistoide... Que els creients que no els acompanyen en les seves accions preguin per ells. Mentrestant, un servidor evocarà en la memòria l’episodi, tristament famós, de la corona d’espines sobre la testa de Carod-Rovira, immortalitzada de la mà del president Maragall a l’eternament cruenta ciutat de Jerusalem. Ells es van haver de disculpar (té pebrots, la cosa). Les reaccions desmesurades davant de l’assumpte deixaven de banda o velaven per la força la profunda ironia de l’escena: L’exconseller primer assumint el seu paper de màrtir, de messies crucificat, a la recerca de la salvació i de la pau dels humans, ben situat entre la terrenalitat pecadora dels mortals (en aquest cas els catalans amb voluntat de dialogar amb ETA) i la divinitat implacable (els poders i les confluències de poder que el van obligar a dimitir, vaja). Maragall, un Pilats modern, retratava com un bon jan turista el màrtir crucificat pel seu propi poble. Impecable. Una foto feta amb un plàstic que vénen als visitants per fer diners esdevé el símbol del pecat moral d’un polític. El plàstic negre d’un terror encara latent posat al cap d’un pontífex passa més aviat desapercebut. Arribarà un dia, espero, que en direm prou.

Els monstres del creacionisme

2005-12-03T12:38:00.000+01:00

Darrerament, sembla que prenen força els arguments dels integristes cristians nord-americans que reclamen una revisió profunda de la teoria darwinista per la contradicció que presenta envers els postulats bíblics de la creació divina. En aquest sentit, en alguns indrets dels Estats Units es comença a posar en dubte una sèrie de fets científicament demostrats gràcies a multitud de descobriments arqueològics. Aquesta actitud es coneix sota el nom de creacionisme. No és pas banal aquest atac en aquest moment de poder dels integrismes i dels fonamentalismes al món. Mentre que davant les necessitats espirituals de l’ésser humà el moviment New Age presentava un discurs conservacionista, molt comercialitzable per la seva flexibilitat i deformabilitat intrínseca, l’integrisme cristià i el fonamentalisme islamista proposen fórmules rígides que no poden adaptar-se adequadament al mercat lliure de les idees. No es tracta tampoc d’un discurs exclusiu de l’actualitat, ja que es pot trobar arreu formulat de maneres diverses i en força àmbits geogràfics: Jo mateix tinc l’experiència que a l’escola (pública!) Saavedra de Tarragona, a 8è d’EGB, l’aleshores director (Pena Nomen) ens assegurava, com a mestre d’història, que els plantejaments darwinians eren erronis i que sols podríem trobar la veritat en el Gènesi bíblic. El manipulador en qüestió es movia en els cercles d’organitzacions properes a l’Opus Dei. Ara provoca preocupació, sobretot, l’extensió i la potència de familiaritizació que aquests missatges antidemocràtics estan assolint en l’actualitat en centres de poder cabdals, amb efectes certament inversemblants, però tràgics de tan reals i contundents
Una de les claus de la qüestió es localitza en la diferenciació entre fets i creences. Aquesta dicotomia, tan rendible en l’imaginari postil·lustratat en el qual vivim, constitueix el punt de partida de les elucubracions integristes esmentades. D’aquesta manera, intenten persuadir el món mundial que existeixen algunes creences concretes que per la seva natura divina se situen per damunt dels miratges de l’aparença física, és a dir, per damunt d’allò que considerem fets, d’allò accessible a través dels sentits. Per tant, si determinades evidències científiques es troben en contradicció flagrant amb la interpretació literal de les Escriptures en matèria de la creació de l’ésser humà, aleshores cal revisar els fets, no pas el mètode hermenèutic dels textos religiosos. Aquesta convicció capgira el discurs que havia agermanat les creences cristianes i els avenços racionalistes moderns, més o menys fins a l’actualitat.
Dues pel·lícules nord-americanes ens poden servir per il·lustrar l’evolució nefasta d’enfocaments. Contact (1997), basada en una de les obres cientifistes de Carl Sagan i protagonitzada per Jodie Foster, planteja la possibilitat de l’existència de vida en d’altres contrades de l’Univers. Foster encarna una científica que sembla posseir un fort desig de creure en alguna cosa que li retorni simbòlicament la figura del pare perdut en la infantesa. Tanmateix, el seu viatge còsmic, d’aparença brevíssim en la percepció de la resta de persones, assoleix la categoria de fet (a través del qual la creença de la protagonista es confirma) gràcies a les 18 hores d’enregistrament que conté la càmera que duia a sobre en l’experiment. La pel·lícula, doncs, enllaça amb el moviment espiritualista més new age i segueix les pautes de l’agermanament comentat anteriorment. En canvi, una obra molt més recent del setè art, The Exorcism of Emily Rose (2005), ens ofereix un panorama absolutament aliè a aquest esperit conciliador. El capellà exorcista i els defensors es dediquen a criticar durament les aparences, fins i tot en contra de fets que es poden demostrar perfectament a través d’eines científiques. La mateixa focalització que configura la narració de la pel·lícula ens empeny a un replantejament de la mateixa categoria de fet, sempre qualitativament per sota de les creences invariables, de les conviccions indestructibles d’uns quants il·luminats per l’existència del dimoni en les seves formes i noms propis més tradicionals. A més, encara que el capellà sigui catòlic, es porta a terme una crítica poderosa de l’Església Catòlica, absent del tot en les escenes i evocada com un poder ocult de nefasta Realpolitik. Sorprèn l’educació rebuda per l’Emily a causa de les tendències religioses de la família: Grec antic, hebreu i arameu! Aquest film se’ns presenta, doncs, com un exemple perfecte de propaganda creacionista en el marc de configuració d’un nou imaginari en què l’integrisme es pugui sentir com a amo i senyor.

Per a un acte polipoètic en asturlleonès

2005-11-30T22:22:00.000+01:00

Tot llegint la revista El Temps 1118, m’ha sorprès una entrevista a Adolfo Rincón de Arellano, un dels més destacats alts càrrecs del franquisme al País Valencià, un ancià que encara és viu i recorda aspectes clau del seu passat com a polític en un règim autoritari. Donar veu al feixisme, a més fent-ho de la forma més normalitzada del món, ja és un tema de debat profundament complex i ho podem deixar per un altre dia. La qüestió és que aquest personatge, un veritable fòssil, evocava que el franquisme va tenir com a virtut la capacitat d’aglutinar molts sectors de la dreta davant els avenços socials de la República. La cosa és ultrasabuda, certament: “Hi havia capitalistes, tradicionalistes, conservadors, cedistes”, afirma. És a dir, es tractava d’una dreta presumptament moderada o no autoritària que va acollir amb els braços oberts una forma d’absolutisme feixista, destructiu, venjatiu fins al final, amb l’únic objectiu de mantenir un estatus i un poder que no volien cedir en res. Les coses no han canviat tant, doncs. Penso que els demòcrates i molta població a Espanya no han acabat d’entendre que el PP és un hereu més d’aquesta inclinació a l’agrupament rapaç, on s’uneixen les ovelletes del capitalisme liberal i els conservadors de posat digne amb l’escòria feixista i els immobilistes de l’estultícia. Què ha canviat? Primerament, que l’esquerra ha madurat moltíssim, que les condicions socials no es poden comparar, que l’educació ha arribat a cotes molt més elevades, és clar, i sembla impossible en l’horitzó un enfrontament armat entre les parts. Segonament, que ara ja no tenen ni maçons, ni jueus ni comunistes a qui recriminar contubernis internacionals, sinó solament els “separatistes” de tota la vida, que en general, igual que aleshores, són les mateixes persones que defensen la seva identitat des de posicions tan diverses com el regionalisme catòlic de dretes o l’independentisme en el marc de la UE. A propòsit, quan veig alguns empresaris del cava, no sé per quin motiu, però se’m creua en la mirada el rostre magnificent d’un tal Cambó. Qui paga mana, però qui no sap on té el negoci, s’hi pica els dits, no sols la llengua. L’enemic no ha canviat gaire. Fins i tot en l’Església catalana tenim algun Vidal i Barraquer i algun Pla i Deniel mig camuflat. Té una obsessió identitària malaltissa i odia allò que li és diferent. És tan trist que no puguin gaudir d’un CD-ROM de gastronomia en basc, d’un acte polipoètic en asturlleonès, d’una cançó pop en gallec o d’un joc per a ordinador en català. Són aquests aspectes de la vida quotidiana, detalls que construeixen la nostra realitat, allò que aquests senyors troben intractable, inassumible, insensat. Lluitem-hi, i ja està.

Una novel·la imparable

2005-11-28T21:07:00.000+01:00

Després d’haver llegit la novel·la de Sebastià Alzamora La pell i la princesa, domina un regust ambigu, vacil·lant, desagradable fins a un cert punt i engrescador de manera força moderada. Per una part resulta un llibre que presenta una catifa narrativa realment suggerent i atractiva, per on ens podem deixar caure i tastar els fruits que hi pengen abundosament, enllaçats com en un jardí màgic. Per l’altra, la sensació resulta desoladora, ja que el conjunt del text no arriba a convèncer de la seva coherència, i tampoc ens satisfà amb una incoherència intrínseca que perfili una dialèctica enriquidora. Apareixen una sèrie d’escenes eròtiques que si bé són provocatives i sorprenents, no sabem ben bé què hi fan i què hi deixen de fer. Es barregen estils i plantejaments estètics, en un collage conflictiu. Tampoc se sap si alguns apartats resulten paròdics o no, i potser s’hi cau sense voler, ja que si tractéssim com a tals aquells que ho semblen, ens quedaríem amb una obra excessivament paròdica i amb poc pes. Ara bé, cal destacar la idea inicial, la pell dels llibres com a pell humana, la literatura i l’existència, que diposa d’un seguit de vinculacions embastades amb d’altres motius. No és una idea ben aprofitada, tanmateix. La seva riquesa i complexitat s’ofega en la confusió de la resta del llibre. El resultat final de la lectura de l’obra es podria representar, doncs, com un conjunt interessant amb esquerdes, que un treball més global i més aplicat per part de l’autor hauria pogut millorar i engendrar una molt bona novel·la.
I d’aquesta manera arribem a una reflexió més àmplia sobre el paper de la prosa novel·lística en aquest grup que s’anomenen “Els imparables”. Si bé s’han destacat literàriament com a autors de poesia, i d’això n’han deixat constància en alguna antologia, la seva gran fita és la novel·la, la creació d’una novel·lística de qualitat, curulla d’idees i d’interpretacions intertextuals amb el món de la cultura universal, tot plegat exportable al més alt nivell. En aquesta croada volen deixar enrere el record suposadament deplorable de la generació de prosistes que els precedien, poc ambiciosos i fallits per la seva mediocritat. Bé, la qüestió és: Que significa “literatura de qualitat”? Sigui com sigui, aquest tipus de literatura no es fa solament aprofitant una intertextualitat intel·ligent, ni amb idees filosòfiques brillants que vagin indicant al lector un possible camí interpretatiu. L’últim evangeli d’Hèctor Bofill en seria l’exemple més notori, un llibre que cau de les mans des del principi fins al final. Un nyap narratiu, si volem ser més concrets. Cal un treball de coherència i de fluïdesa que manca en moltes obres. Tot i que no podem col·locar en un mateix nivell la darrera novel·la esmentada i La pell i la princesa, aquesta no s’escapa d’alguna de les mancances anteriors. En efecte, caldria fixar-se menys en la palla en l’ull aliè i molt més, ja que fa força nosa, en la palla de l’ull que mira i explica, si fem cas de Genette. La realitat de l’obra deixada per autors més madurs posa el llistó molt alt, amb noms de categoria el menysteniment dels quals no fa cap bé ni a l’obra dels autors més joves ni a la literatura catalana en general.

La victòria dels altres

2005-11-27T00:30:00.000+01:00

Sovint s’afirma que dins el PP existeixen dos sectors diferenciats: Una branca de liberals centristes amb voluntat de diàleg i tarannà demòcrata, i una altra branca de dreta conservadora que voreja els extrems de l’antidemocràcia i la intolerància més malvolent. Fins i tot vaig sentir aquesta mateixa explicació en boca d’en Pep Bargalló en una entrevista recent a TV3. On són, tanmateix, aquests senyors que es diuen liberals i demòcrates? Si no alcen la veu, si no reclamen un model de relacions diferent amb la resta (dic amb “tota la resta”) de formacions polítiques, volen que continuem pensant que existeixen? Quin absurd! En política no funciona així, la cosa. Encara que ara mateix portin a terme un debat intern sobre la seva comunicació exterior basada en la mentida i la perversió de significats, aquesta comunicació exterior està fent un mal irreparable a la mateixa possibilitat futura de diàleg, ja que trenca la convivència social en dos blocs.
El PP d’avui és una formació amb un discurs d’extrema dreta: La seva demagògia encabeix tota la resta, partits democràtics barrejats amb grups terroristes, qualsevol que no estigui amb ells amb qualsevol que no estigui amb ells, i els etiqueta com a enemics, per als quals qualsevol difamació és vàlida. Si no reconeixem en aquest discurs la gènesi dels poders feixistes a l’Europa occidental és que som ben cecs. Abans sentia una mica d’angúnia quan algú parlava del PP com un partit de feixistes, ja que considerava que resultava exagerat o fora de lloc, o que denigrava un bon nombre dels seus membres. Ara puc dir amb tota la calma, la serenor i la responsabilitat que el PP és un partit on han vençut els feixistes, l’extrema dreta.

Els perills d'una política irresponsable

2005-11-23T19:40:00.000+01:00

Som en un encreuament. A l’Estat espanyol les forces polítiques s’han posicionat clarament. Qui no ho vulgui veure que no ho vegi. Però està clar que el Partit Popular s’ha autodeclarat enemic de l’avenç de Catalunya en molts àmbits. Segons els seus mateixos postulats, es tracta d’un partit de centredreta. En aquest sentit, haurien d’estar atents a tot el seu electorat, és a dir, no sols a les moltes persones de l’Espanya profunda i no tan profunda que es deixen enlluernar per les retòriques nacionalistes, sinó a l’empresariat. Aquest sector, tant el de les multinacionals com el de les anomenades pimes, és molt sensible a certes situacions. Un context de crispació per un debat ideològic que de fet no té massa implicacions reals en el creixement econòmic de les empreses que facin bé la seva feina, una crispació d’aquesta mena, penso, no beneficia gens el mercat. Ja han sortit dades a la llum pública sobre el circuit comercial en què participen les empreses catalanes, i és sabut que un boicot als seus productes perjudica a força productors i empreses de la resta d’Espanya. El més important: Els afectats ho saben. Amb la pressió creixent de competitivitat que existeix, i no cal sinó esmentar el nom de la Xina, no s’hi val a badar. Gens. El PP s’ha caracteritzat per la seva política d’agressivitat nacionalista. Una de les proves més doloroses del cas es troba a l’inici de la guerra d’Iraq. Posar en perill la seguretat d’un país en desenvolupament socioeconòmic estable, amb perspectives de futur, convidar als inversors a posar una creu vermella al propi país, posar un cartell: “Compte, provoquem els grups terroristes internacionals” a la porta de casa, tot això sols ho fa un partit irresponsable, poc avesat a apreciar el valor del creixement econòmic com a font de riquesa per a tots els ciutadans. Intentar posar remei a una situació d’atzucac econòmic per unes deficiències legals i polítiques, com és el cas de la Catalunya actual, ho fan els governs responsables. Aquesta és l’elecció, ciutadans, i aquesta és la crida als empresaris (als empresaris de tot l’Estat) que caldria fer: Responsabilitat, seguretat i desenvolupament.

Caminem a reculons?

2005-11-20T14:51:00.000+01:00

Després d’una llarga pausa, mesos d’estiu i d’una tardor crepuscular i bella, tornem a l’atac. I ho podem fer enllaçant directament amb l’escrit anterior. En efecte, les setmanes transcorregudes han deixat l’escenari i els actors amb posicions més definides, més adients al seu perfil, fins i tot. Aquell alcalde de Varsòvia que abans prohibia manifestacions ara és el cap d’estat de tot Polònia. El signe dels temps. I l’Església espanyola torna a sortir al carrer amb un plany que ens evoca tots aquells cursos malaguanyats en què l’esquerra ha temut rebre carabasses. I tant tem que acaba per trobar-se amb els inductors de l’atac a la llibertat.
Les eleccions a Polònia que han donat el triomf a la dreta reaccionària no són pas un desencontre del destí, ni una manipulació de les oligarquies, ni un complot dels poders fàctics, ni tan sols l’efecte d’una crispació provocada per interessos ocults o sectaris. Res de tot plegat: Al meu parer, el resultat no pot ser més just si atenem la mentalitat de la majoria de ciutadans amb dret de vot a Polònia, i la posició política hegemònica que se’n deriva. Si la dreta (ultra)catòlica i de tarannà autoritari ha vençut, si un parell de partits nacional-populistes han tret uns percentatges gens menyspreables, si els liberals d’un centredreta desorientat s’han quedat a les portes de la festa sense tastar-ne el vi (tant a les presidencials com a les parlamentàries), això no és sinó un reflex fidel de la Polònia d’avui, palplantada entre l’ambició d’un futur econòmicament millor en el marc de la Unió Europea i la por a què li siguin arrebassades aquelles tradicions i les singularitats culturals que l’han definit en aquests darrers segles.
L’anterior partit en el govern, format per excomunistes i persones amb vocació socialdemòcrata, va aconseguir arreplegar els vots de la població atemorida per la velocitat dels canvis, però també (i sobretot) la nefasta gestió del govern dretà anterior, inestable i poc cohesionat. Tanmateix, el sector polític abans en el poder, una esquerra poc madura i poc esquerrana en molts sentits, encara que podia saber-se hereva d’un mentalitat de por i de preocupació pel benestar irresponsable del ciutadà, sabia igualment que no representava el catolicisme que impregna la societat polonesa actualment. La mort del Papa va significar per a ells l’epifania de la derrota, els centenars de milers de polonesos envaint carrers i places, cridant en silenci que aquell govern no hi feia res allí, que la Polònia de la llibertat democràtica venia del catolicisme del sindicat Solidaritat i de l’americanisme antisoviètic, els dos pals de paller del combat de Wojtyła, de la glòria de Joan Pau II.
Pel que fa a l’educació, és tan ridícul veure la manifestació d’uns senyors i senyores, envoltats de monges i liderats pels carrinclons pijos del PP i els bisbes més ultramuntans, uns senyors i senyores exigint que una assignatura donada per professors escollits directament pels bisbats, fets fora pel bisbat si s’han divorciat o no combreguen en tot allò doctrinat per l’Església, que exigeixin, dic, que una assignatura així tingui els mateixos mèrits acadèmics que la resta, impartides per funcionaris i interins de concurs públic sotmesos a la civilitat ètica de les lleis democràtiques... És tan ridícul que provoca un respecte, el respecte que dóna peu a un rebuig sense retorn. Moltes vegades ens omplim la boca amb això del diàleg i de la tolerància. Tanmateix, crec que hi ha un grup important de persones que no han entès que Franco és mort, que som a la Unió Europea, que Catalunya és una nació, que Espanya ja no es tanca a casa per Setmana Santa... Val la pena conviure-hi? Hem d’esdevenir màrtirs d’una religió, la laica, que no té essència de martirologia com d’altres? Déu, què hem fet per merèixer això?
El més problemàtic de tot plegat, a efectes pràctics, és que no podem discutir i debatre amb normalitat institucional els defectes i errors que pot contenir aquesta llei, ja que es pot acabar convertint en símbol, i aleshores estar-hi en contra en algun punt important pot significar participar amb l’escamot enemic en allò del acoso y derribo. Una llàstima pedagògica, certament.

Una nova posició per a l'Església?

2005-07-25T00:44:00.000+02:00

La religió és un sistema de símbols i valors imprescindible per entendre el nostre patrimoni cultural. Aquesta seria una manera força laica de definir-la, és evident. Caldria parlar de la fe, dirien alguns fidels. La fe depèn de cadascú, i aquí trobem la clivella que inutilitza el pensament ateu o radicalment laicista: No podem eliminar a Déu perquè ha esdevingut un déu multiforme en moltíssims individus. Les frases brillants que preveien la fi de les creences religioses, com aquella popularitzada de Nietzsche “Déu ha mort” són tan inútils com un fusell contra un niu de formigues gegant. Aquesta nova religiositat que des de fa dècades es va infonent a tot Occident és molt més profunda i penetrant que les corrents new-age que semblaven treure el cap als anys 80 i 90. Suposa a més un cop dur, duríssim, a les jerarquies de les diverses branques cristianes que dominen el panorama institucional a Europa. Bé, aquesta és una introducció a un parell de comentaris que volia fer sobre la relació entre l’Església com a institució i la societat civil, entesa com el conjunt d’aquests “creients d’un déu multiforme” i alhora de persones més o menys crítiques amb el poder tradicional de les jerarquies eclesiàstiques.
El fet que una part destacada de la jerarquia catòlica espanyola sortís al carrer per manifestar-se contra la unió matrimonial de parelles del mateix sexe no significa sols que ara s’han decidit per les barricades. Aquesta actuació té unes implicacions profundes que, si m’ho permeteu, em semblen més positives que no pas negatives. Un bisbe amb una pancarta ha deixat de ser un bisbe universal, que és una de les voluntats principals de l’Església catòlica. Secularment l’Església ha ocupat un espai de centralitat de poder que la feia universal en el sentit polític i insitucional de la paraula. Aquesta centralitat li era garantida per l’acceptació tàcita que l’Església representava el bé comú i els interessos religiosos del poble a tots nivells. Si l’Església ha anat canviant i adoptant formes que, en conjunt, poden provocar la impressió d’una modernització contínua no era pel seu tarannà inherentment progressista, sinó per la seva necessitat de mantenir-se en aquesta centralitat institucional que la feia dipositària de tantes coses. El fet que un bisbe agafi una pancarta i surti al carrer és la representació més gràfica possible que aquesta centralitat ha estat furtada a l’Església, o que l’ha perduda, com a mínim a l’Estat espanyol, per múltipls circumstàncies. Agafar una pancarta significa per a un jerarca eclesiàstic acceptar una derrota, i una derrota en dos dels aspectes més principals de la seva missió evangèlica: Universalitat i centralitat, en el sentit en què els he explicat abans.
Al meu país de residència, Polònia, l’alcalde de la capital, és a dir Varsòvia, va poder permetre’s el luxe de prohibir una “Manifestació per a la igualtat” convocada pels col·lectius d’homosexuals de tot Polònia. És un luxe que hauria de ser innacceptable a la Unió Europea: Què hi farem. La qüestió és que la protesta va transcórrer sense incidents de cap mena per part dels il·legalitzats manifestants, sinó que foren membres de les joventuts ultradretanes qui llençaren pedres i d’altres objectes als participants en l’acte reivindicatiu. Tanmateix, em volia referir sobretot als fets consegüents a tot aquest embalum ideològic que va acabar donant un protagonisme mediàtic del tot inesperat als coratjosos organitzadors de la marxa. Uns dies després de l’acte, una important associació de joves de tendència feixista va portar endavant una manifestació de protesta, que titulaven “Marxa per a la normalitat”. L’encapçalava una pancarta molt irònica, ja que en sols tres paraules es carregava dos mil anys de cristianisme: “L’amor és hetero”. Bé, aquests noiets de tendra edat no devien saber ben bé quina és la diferència entre l’amor (familiar, amical) i el sexe. Tant se val. Cal posar enfasi en que el conjunt de fets es va produir de la forma que fins ara havíem considerat com a tradicional: Un grup més aviat marginal de la societat fa una manifestació reivindicativa (per a la igualtat), i un altre grup, radicalitzat en sentit contrari, fa una marxa de protesta. L’Església no hi apareix enlloc, si no és implícitament en els missatges llençats pels uns i pels altres, és clar. I així són les coses quan l’Església no ha perdut la centralitat institucional i de poder. Em refereixo en aquest cas a Polònia, però podria estar parlant de les Espanyes seculars. Si alguns religiosos van sortir també a l’època de la Transició és precisament perquè es veien venir aquesta pèrdua de poder, un poder que es fonamentava paradoxalment en la invisibilitat i en l’status quo.
Crec que, donades les circumstàncies, hi ha un col·lectiu gens menyspreable que hauria d’aprofitar l’avinentesa. Em refereixo a les monges de clausura, que a través de manifestacions, marxes i passejos en autobús podrien veure l’estat decrèpit del món i tornar-se’n reconfortades al convent.

2005-07-25T00:26:00.000+02:00

Hola, benvinguts a la meva pàgina de reflexions